El Dr. James Tyler Kent (1849-1916), va ser un exemple del metge i professor de medicina que, després d‘assistir a l‘evolució tan positiva que va experimentar la seva esposa —malalta— a partir de ser tractada homeopàticament, es va convertir plenament a l‘Homeopatia!…, i va esdevenir l’autoritat mèdica homeopàtica més influent i prestigiosa del segle XX.
El metge novaiorquès James T. Kent era doctor en medicina i professor d‘anatomia a l‘American College of Saint Louis, Missouri (EUA). Sabia de l‘existència de l‘homeopatia, però en tenia una coneixença molt superficial i no la practicava. Al segon any de casat la seva muller es va posar malalta. Ni ell ni cap del seus col·legues més competents no va reeixir a guarir-li l‘astènia, la feblesa, l‘insomni persistent i l‘anèmia que patia des de feia uns mesos i que l‘obligaven a estar–se al llit…, i el seu estat un mes rere l‘altre s‘anava deteriorant. Tant va ser així, que ella mateixa li va demanar de consultar un metge homeòpata, ja gran, de qui li havien parlat. Al doctor Kent no li va agradar gens aquesta idea, perquè ja havia consultat tots els metges de Saint Louis que tenien una mica de reputació, i per a una condició que esdevenia cada dia més seriosa ell pensava que seria realment grotesc de considerar una opció com l‘homeopatia, amb les seves ridícules fines dosis.
Finalment, però, i davant la insistència de la seva esposa, va accedir-hi, i va decidir que estaria present a la visita.
El doctor Richard Phelan, amb la seva barba blanca i la seva capa negra, en el seu carruatge, va anar-hi una tarda i va estar més d‘una hora fent preguntes a la pacient, tot demanat-li qüestions que semblava que no tenien res a veure amb la seva malaltia. S‘interessava sobre les seves preferències, les seves reaccions i les modalitats del seus símptomes…, i, després de l‘exploració física, va demanar al doctor Kent que li portés un vas amb aigua.
Quan el Dr. Kent va veure‘l posant-hi uns globulets i dient a la seva esposa de prendre‘n una culleradeta cada dues hores fins que, quina gosadia!, s‘adormís —quan portava setmanes sense poder dormir—, el doctor Kent va pensar que aquell metge no sabia el que es deia o que era un impostor, i molt displicent li va assenyalar la porta de sortida.
El doctor Kent era al seu despatx, contigu a la cambra on estava allitada la seva esposa, preparant una de les seves classes, i no volent fer-la sentir malament, va anar dues hores més tard —sense cap convicció— a donar-li la seva culleradeta de remei. Però, després de la segona dosi estava ell tan absort en la seva feina que se li va passar l’hora de tornar a anar-hi. Se’n va recordar quatre hores més tard. I quina va ser la seva estupefacció, en entrar a la cambra, de veure la seva esposa dormint plàcidament i profunda —quelcom que no succeïa des de feia molt de temps, malgrat les moltes drogues administrades a consciència!.
A poc a poc la pacient va anar millorant fins que es va poder llevar i al cap de poques setmanes estava del tot recuperada!