Confutació del tòpic que «l’homeopatia és pseudociència»

Tota persona oberta d’esperit que tingui l’audàcia de saber pot qüestionar la veracitat asseveracions com que «no hi ha evidència científica per a l’homeopatia».

Confutació del tòpic que “l’homeopatia és pseudociència” i de la validesa metòdica dels assajos controlats aleatoritzats a doble cec per a l’avaluació de l’efectivitat del tractament homeopàtic individualitzat en disfuncions homeorrèsiques cròniques

El doctor Joaquim Nabona confuta en aquest fonamental article els tòpics que «l’homeopatia és pseudociència» i la suposada validesa metòdica dels assajos controlats aleatoritzats a doble cec (ACADCs) per a l’avaluació de l’efectivitat del tractament homeopàtic individualitzat en disfuncions homeorrèsiques cròniques, són confutables a la llum de la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud, la font del mètode científic medicinal sanatiu impulsat des de 1796 pel doctor Samuel Hahnemann. També podeu baixar-vos l’article en pdf des d’aquest vincle.

______________________

• Introducció.
• Secció A. La simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud com a Argument.
• Secció B. Els assajos controlats aleatoritzats a doble cec i l’avaluació de l’efectivitat del
tractament homeopàtic individualitzat en disfuncions homeorrèsiques cròniques.
• Discusió.
• Conclusió.
• Referències.

Introducció

   El fenomenubic i universal de la analogiajuga un paper decisiu, no suficientment             reconegut,  en tots els àmbits del coneixement, en les ciències i en els mètodes per a aproximar-se a llurs respectius objectes de coneixença.El fenomende l’analogia, així com el del raonament analògic 51,52,101,116, té un fonament 1,4,10,31,122, la didàctica del qual, malauradament, encara es negligeix en l’educació universitària, en general,  i en l’educació i formació biomèdica, en particular 31,119,140,147.

D’aquesta deficiència didàctica 119es desprèn el relat que “no hi ha evidència científica per a l’homeopatia”, que “nega la base científica de l’homeopatia” 124, i també el tòpic que “l’homeopatia és pseudociència” 105,123o que “l’homeopatia és efecte placebo”. Són missatges emesos i repetits acríticament per divulgadors, periodistes, professionals biomèdics i departaments 105,123 i mitjans de comunicació – “el mitjà és el missatge” 43– a partir dels resultats d’uns assajos controlats aleatoritzatsi d’unes meta-anàlisis falsables72,74,83,102,103,115,118,120,  en què la significança estadísticad’efectivitat específica certa de variables terapèutiques “homeopàtiques” per a un determinat procés morbós nosològicament diagnosticable aparentmentno va ser superior a la del placebo.

Tanmateix tota persona oberta d’esperit, que raoni i tingui l’audàcia de saber pot qüestionar la versemblança d’aitals asseveracions 6.

Amb més raó encara si sap que les emeten altaveus servils 105,123 de les forces ideològiques materialistes i reductores 57,90,112,140,149del capitalisme biomèdic i  llur paradigma hegemònic 41, las quals malden a silenciar la plausibilitat 102,146de la força sanativa de la simplicitat 119i a seguir explotant lucrativament 69,99,118,140,143la inguaribilitat natural de la condició malaltissa humana per mitjà dels dogmes medicamentaris enantiopàtic (contraria contrariis) i isopàtic (aequalia aequalibus), de nul·la capacidad sanativa 18,111,140,143.

Cal doncs esbrinar si sentències com “no hi ha evidència científica per a l’homeopatia” o “l’homeopatia és pseudociència” s’acorden amb la veritat primària i radical de les coses reals 37.

 

Secció A

La simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud com a Argument.

 

A.1.-Hom parteix d’una premissa falsa: la no distinció entre la pseudohomeopatia i l’Homeopatia (escrita amb majúscula) 65,81,106. La confusió pseudohomeopatia|Homeopatia, ideològica-social i corporativa, existent125,136,143 ofusca els desconeixedors de l’obra científica, filosòfica i mèdica original del Dr. S. Hahnemann (1755-1843)82,128,que s’alça sobre la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud 1,4,10,11. Aquesta gran confusió no permet distingir la potencial eficiència sanativa de l’Homeopatia pura, tota simple, de la real ineficiència terapèutica de  la pseudohomeopatia (de compostos “homeopàtics”; pluralista, consumista,…) 96, i  fa que hom cregui estar parlant d'”homeopatia” quan en realitat està parlant de l’acientífica pseudohomeopatia, escapçada de Principi de la similitud 59.

La confusió pseudohomeopatia|Homeopatia, a partir de la qual s’emeten els relats i tòpics difamadors i detractors de l'”homeopatia”,  implica la comissió d’un error metòdic 37primari, això és, el no acostar-se a la cosa real, objecte de coneixença – el mètode científic medicamentari sanatiu, anomenat Homeopatia -, perquè se’ns manifesti cada cop més nítidament.

Aquesta premissa falsa, aquesta errada epistèmica, la no distinció entre la pseudohomeopatia i l’Homeopatia, i per tant la desconeixença de l’Homeopatia, esbiaixa,  falseja i invalida per si sola tot el relat d’aquells que pretenen negar la base científica de l'”homeopatia”.

 

A.2.-la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud, sobre la qual s’alça l’Homeopatia, és la deu (fonament i font) 1,4,11,31del fenomen ubic i universal de l’analogia 42. Això és: de l’energia, de la llum, de l’animació, del  moviment, del temps, de tota implosió, de l’espiral, de la pulsació, del ritme, de l’harmonia, de tota transformació generativa, de la matèria, de la vida, de la creixença, de la diferenciació, de la paritat, de la proporció, de la simetria orgànica, de tota assimilació, de la reproductibilitat, de l’herència, de la coherència, de l’homeòrresi de tots els sistemes vivents, de l’esperit, de l’amor, de la veritat, de la bellesa, de la bondat, de la puresa, de l’ésser humà, de tota impressió, observació, reflexió, comparació, evidència, de tota associació, dels pronoms propis, de tot llenguatge, dels jocs, de la memòria, del somnis, de tota plausibilitat, de tota versemblança, de l’art, de les hipòtesis, de tot mètode (Taula. 1.), de la lògica binària i digital, de tota realitat virtual, de tota dualitat, de l’acció i la reacció…, però també de l’atzar, de la ironia, de les dissimilacions, de les disfuncions homeorrèsiques, del mal, de la mort…, del misteri de l’evidència 48,49.

Cal emfatitzar la seva importància seminal, perquè la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud també és la premissa, el punt de partida – i el punt d’arribada  – que hauria d’orientar48, permeari sustentar  no només la lògica i la praxi mèdica científica i guaridora, sinó també el moviment investigador per a l’adquisició de coneixença certaen tots els àmbits i en totes les branques de la ciència 3032,40,45,53,55,58,61,64,84,89,92,94,121,122.

 

     Mètode científic. Passos metodològics:  
0. Aprehensió impressiva d’unfenomen < Analogia + < Simplicitat
1. Inspecció/observació repetida del fenomen

Evidència observacional

< Analogia +  
2. Reflexió < Analogia +  
3. Documentació sobre el fenomen < Analogia +  
4. una Hipòtesi (la més simple possible)

9   prediccions

 

< Analogia ±

< Simplicitat
       EXPERIMENTACIÓ. Assaig clínic.
5. Model experimental humà < Analogia +  
6. una Simulació/simulacre experimental < Analogia +  
7. Variable, una sola, determinació de la < Analogia ± < Simplicitat
8. Material, selecció. Una mostra poblacional < Analogia +  
9. Mida de la mostra (sample) < Analogia ±  
10. un Grup control (separació; paritat|simetria) < Analogia +  
11. Aleatorietat/atzar  (random) < Analogia –  
12. Comparacions qualitatives

quantitatives/mesuraments

< Analogia ±  
13. Categories/classificació < Analogia ±  
14. Gràfics/imatges (escales; proporcions) < Analogia ±  
15. Lògica numeral binària/digital [1|0] < Analogia ± < Simplicitat
16. Versemblança (probabilitat): odds ratio  ≤ 1 ≥

significança estadística

< Analogia ± < Simplicitat
17. Deducció (inducció/abducció) < Analogia + < Simplicitat
18. Conclusió, síntesi < Analogia + < Simplicitat
19. Disseminació (publicació), còpies dels resultats < Analogia +  
20. Replicació/reproductibilitat/mimesi < Analogia +  
21. Verificació/plausibilitat

o Falsació/refutació     de la hipòtesi

< Analogia ± < Simplicitat

 

Taula 1.La simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud és la deu (la font i el fonament) del fenomen ubic i universal de l’analogia (positiva, negativa, neutra) 45 subjacent en tots els passos del mètode científic hipotètic. Una línia és la traça (la trajectòria) d’un punt en moviment! 34

 

A.3.- L’homeòrresi és el tret dinàmic fisiològic inherent a tots els sistemes vivients que els capacita per a adaptar-se als influxos i noxes exògenes a fi de poder desenvolupar-se i completar llur cicle de vida, tot preservant llur identitat 39, 54, 147.

Expressió biològica del fenomen ubic i universal de l’analogia, el concepte homeòrresi sintetitza fonèticament i semàntica la unitat analogia|energia inherent als sistemes vivents, la unitat vida|esperit inherent a l’ésser humà i la unitat fonament|fenomen inherent al sintagma nominal ‘el Principi de la similitud’ 147.

La fisiologia (immunitària) és homeorrèsica. No obstant, tots els sistemes biològics tenen una predisposició [§ 31] 25,27endògena a desafinar-se homeorrèsicamente, patològica. D’aquesta susceptibilitat en resulten totes les múltiples disfuncions homeorrèsiques 78,79 (processos morbosos) agudes/cròniques existents, així com la unitat dishomeòrresi|símptomes de cada cas individual de malaltia [§15] 25,27.

La dishomeòrresi 78,79 latent en tots els sistemes vivents constitueix el veritable substrat dinàmic primari de la causalitat; i la seva realitat ens obliga a replantejar-nos quin és, d’entre els existents, el mètode medicamentari/terapèutic més efectiu per a  restablir la integritat i optimitzar l’eficiència de l’homeòrresi immunitària de cada cas individual de malaltia, especialment la dels molts infants/nens/joves/adults amb immunocompetència subòptima 147.

A.4.-per observació, reflexió i experiència  el Dr. S. Hahnemann, va descobrir el 1790 9,10,11,13,18,22la veritat sanativa 18,26,47,l’única llei guaridora de la natura [Einl. S. 50; §§ 26, 45, 50, 53] 27. Precisament aquella que possibilita restablir la integritat i optimitzar de manera certa, previsible i simple l’eficiència de la homeòrresi immunitària de cada cas individual, a saber, la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes, que neix de la simplicitat inherent al Principi 4sempitern de la similitud 1,26,90,119.

“Per a esbrinar les veritables forces sanatives d’un remeiper a xacres cròniques, hom ha de fixar-se en lamalaltia específica artificial que sol producir en el cos humà, per a després acompassar-lo a un estatcorporal xacrós crònic molt anàlog, que hagi de ser llevat” 10.

Al mètode científic medicamentari sanatiu (guaridor i preventiu) resultant el va  anomenar Homeopatia15, 16, 18,27, neologisme al qual, amb el temps, li aposicionaria  la qualificació ‘pura’, Homeopatia pura 23-26, per a remarcar la seva natura inconfusible i per a diferenciar-se totalment de l’espúria  pseudohomeopatia acientífica, basada en una similitud ambígua i equívoca, escapçada de la simplicitat inherent al Principi de la similitud, que aleshores ja proliferava.

Superava, aíxí, avantatjosament els dogmes medicamentaris enantiopàtic (contraria contrariis) 15, d’efectivitat únicament pal·liativa transitòria – amb evidències científiques – hegemònic a Occident des de fa més de 19 segles, des de Galè -, i isopàtic (aequalia aequalibus), de nul·la capacitat sanativa, incapaços ambdós de restablir l’òptima afinació dinàmica de l’homeòrresi dels sistemes vivents malalts,  i sempre i sense excepció contraproduents i nocius, a mitjà i a llarg termini [§ 58] 25,27.

A.5.-Un mitjà/un procediment/una tècnica per a adquirir coneixença certa,unmètode(‘camí)científic37, tant més eficientserà, com més la simplicitat inherent al Principi de la similitud sigui la premissa que orienti tot el moviment investigador 48. 

“Un mitjà és tant més convenient per a assolir un fi com més avantatges concorrin en ell per a assolir-lo” 1.

Un mètode científic medicamentaritanta més efectivitat terapèutica tindrà, tant més eficientmentsanatiuserà, com més la simplicitat inherent al Principi de la similitud sigui la premissa que en tot moment guiï l’aplicació de la Llei de guarició per l’analogia dels símptomes en cada cas individual [§ 273]27.

Elmètodecientíficmedicamentari sanatiu que s’alça sobre la simplicitat inherent al Principi de la similitud i la seva Llei guaridora per l’analogia dels símptomes, anomenat Homeopatia, es concentra en la investigació delssegüents tres punts 18,[§ 71] 25,27:

  1. la unitat disfunció homeorrèsica|símptomes de cada cas individual de procés morbós natural [§§ 15; 72-104] 27, acomplint el mandat científic de la individualització de cadacas. Ens acosta màximament 37,143 a la veritat subjacent en la realitat del subjecte/objecte de coneixença.
  2. l’acció primària, la força pròpia i distintiva morbífica dels principis actius simples (simplicia) dinamitzatsexperimentatssobre la fisiologia – homeorrèsica – immunitària de l’experimentador sa 8,10,[§§ 105-145] 27. És màximament eficient en la adquisició de coneixença certadelsubjecte/objecte propi de l’àmbit de coneixement de la Medicina, això és, l’ésser humà susceptible d’emmalaltir, tot utilizant el model experimental més adequat i convenient: la fisiologia – homeorrèsica – immunitària del subjecte sa.
  • l’aplicació més convenient, similia similibus,del simplexdinamitzat indicat en cada casindividual[§§ 146-244] 27,perquè la guarició certa, màximament eficient, en tot el seu àmbit ien base a raons distintivament inspeccionables [§ 2] 27en resulti, tot acomplint el mandat científic de la simplicitat medicamentària en cada fase del tractament.

“La llei suprema i la pedra filosofal del metge és la simplicitat (medicinal)” 11,61,119.

A.6.-la individualitzacióde cada cas, entès com una unitat diacrònica indivisible de significat 12,97, és l’eix antropològic de l’Homeopatia.  El subjecte real objecte de coneixença és la unitat disfunció homeorrèsica|símptomes[§ 15] 25,27,76, unitat dishomeòrresi|símptomes, que pateix la unitat analogia|energia, la unitat vida|esperit 2,12,13,24,38– l’analogia de l’ens 42– inherent a cada cas individual, i més concretament, la coneixença a fons de l’aprehensió impressiva 44que cada subjecte malalt fa de la dishomeòrresi, experimental o natural, que (auto)experimenta, pateix, sent i viuen els signes objectius i símptomes subjectius modalitzats més característics 63,131, tingui el subjecte malalt el tipus particular de diagnòstic nosològic que tingui [§ 81] 25,27.

La individualització és la traducció de la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud en cada cas de malaltia.

 

A.7.-la dinamització(potenciació)de les substàncies crues materials simples de la natura. Mitjançant el procés farmacèutic seqüenciat seriat de trituracions, dilucions i sacsejades d’una minsa porció de la matèria primera crua, no només s’ultrapassa el llindar de la constant d’Avogadro, a partir del qual ja no hi ha matemàticament cap àtom/molècula de l’estofa crua original, sinó que  es desenvolupa i s’allibera progressivament llur energia materialment estructurada i es desplega llur força/potència medicamentària distintiva, específica i pròpia fins a graus insospitats, àdhuc en matèries primeres inerts!

Aquesta descoberta i aportació del Dr. S. Hahnemann 19,20té un extraordinari valor heurístici possibilita de la manera més avantatjosai convenient:

  • lamàxima eficàcia i eficiència experimentalen l’exploració de la disfunció homeorrèsica distintiva i específica que cada substància simple causa en la fisiologia – homeorrèsica – immunitària del subjecte sa (> experimentació pura) 8,10.
  • l’ús clínic analògic individualitzat màximament eficientdels simpliciaamb efectivitat provada, coneguts a fons per llurs efectes experimentals en el subjecte sa.
  • la màxima efectivitat i eficiènciaclínicasanativaen l’adequació de la qualitat i potencialitat de les fines dosis del simplex homeopàtic a la unitat dishomeòrresi|símptomes de cada cas individual de malaltia (> guarició certa).
  • lamínimaiatrogèniamedicamentària 16.

La simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud explica científicament la conveniència de dinamitzarfarmacèuticament cada substància crua simple de la natura, potencialment medicinal, a fi d’acompassar-la òptimament a:

  • la naturalesa biofotònica, fotodinàmica de la fisiologia homeorrèsica immunitària i de les disfuncions homeorrèsiques causants dels processos morbosos aguts i crònics 147,
  • la unitat dishomeorresi|símptomes de cada cas individual de malatia,
  • la unitat analogia|energia dels sistemes vivents,
  • la unitat vida|esperit 2,13,14,38de l’ésser humà,
  • la concepció dinàmica 19, [§ 26] 25,27, fotodinàmica 70,71,108110,144, bioenergètica 49,50,88,98,100, immaterial de la causalitat, de l’emmalatir, de la terapèutica, de la curació, que supera els corresponents falsos punts de vista materials [Einl. S.15;18] 27encara hegemònics, inclosos aquells referents a la farmaco-cinètica, -dinàmia.

A.8.-l’experimentació purade les substàncies simples (dinamitzades)només en el subjecte sa8,10,19,56.És  la premissa metòdica per a adquirir coneixement certde l’acció primària distintiva, específica i pròpia de cada principi actiu, per a la constitució d’una vera matèria mèdica pura, del tot lliure de conjectures i suposicions, tota ella “parla pura de la natura interrogada acuradament i sincera” [§§ 21, 25, 105-145] 25,27, i per a la constitució de l’Homeopatia com a ciència medicamentària sanativa (i no pas com a empirisme!).

L’experimentació pura en el subjecte sa 8de les substàncies simples de la natura dinamitzades10és el mètode més eficientper adquirir coneixement certde llur acció específica morbífica, nociva, primària, i per tant de llur força guaridora potencial, si aplicadasimilia similibussegons la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes.

En aquest mateix sentit, les intoxicacions accidentals per una droga simple sofertes per subjectes prèviament sans són també una font auxiliar de coneixença 18.

Considera la primacia dels símptomes modalitzats subjectius, el “llenguatge de les entranyes” no subjecte a racionalitzacions 36, i té una significança clínica i experimental determinant.

El mètode científic medicamentari sanatiu que és l’Homeopatia, està doncs constituït per:

  • el ‘mètode’ més eficient possible d’adquirir coneixença certade l’eficàcia específica experimental morbífica de cada un dels principis actius simples, a saber, la seva experimentació dinamitzadanomés en experimentadors sans 8,10,

i

  • el ‘mètode’ más eficient possible d’aplicara cada pacient individual 66,137, en cada cas individual de xacra, i amb la màxima efectivitat sanativa possible, la coneixença certa adquirida de l’eficàcia experimental dinàmica morbífica dels simplicia, a saber, llur aplicació dinamitzada, en fines dosis segons la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes [§ 50]25,27.

Ambdós constitueixen una unitat, tot i que per a una millor comprensibilitat partim (hem partit) aquesta unitat en dos (sub)conceptes[§ 15] 25,27.

L’experimentació pura de les substàncies simples potencialment medicinals, dinamitzades, en el subjecte sa, i la coneixença a fons de la força morbífica distintiva de cada un delssimpliciaque se’n deriva, és el requisit imprescindible per al diagnòstic homeo-medicamentari de cada cas individual necessari per a poder aplicar-hi la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes, perquè la tasca sanativa s’acosti en certesa 11,60i fiabilitat a les ciències matemàtiques 19[§145] 25,27.

 

A.9.- El diagnòstic homeo-medicamentarisintetitza el mètode científc medicamentari sanatiu que s’alça sobre la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud. És el diagnòstic del simplexdinamitzat, conegut a fons per haver estat experimentat en el subjecte sa,  que té la força morbífica (medicamentària) més efectiva per a llevar similia similibus – segons la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes [Vorr.; §§ 153, 211] 25,27-, i de manera certa 11,60i previsible 19, en cada fase evolutiva, la disfunció homeorrèsica de cada cas individual.

Atès que l’emmalaltir de cada persona única mostra una rigorosa condició individual, tot procés morbós cobra en cada cas una realitat distinta i singular. És per això que el diagnòstic homeo-medicamentari és un diagnòstic individualitzant i modalitzant, dinàmic, sempre en progrés, de l’indicat específic, escollit “a mida” per al cas individual, en cada un dels seus moments evolutius, que es va confirmant o revisant i precisant en el decurs de la seva evolució, a fi de restablir la integritat i d’optimitzar l’eficiència de l’homeòrresi immunitària de cada cas perquè la guarició certa en resulti i es restitueixi la salut perduda.

La individualització, el diagnòstic homeo-medicamentari individualitzant i  modalitzant explica, entre d’altres coses, per què l’indicat homeopàtic per als casos individuals afectes d’un tipus particular d’un mateixprocés morbós nosològic [§ 81] 25,27és, en funció de cada cas individual, un simplexdinamitzat diferent.

El correcte  diagnòstic homeo-medicamentari, terapèutic, de cada cas individual supera en molt l’imprescindible però insuficient diagnòstic nosològic, classificatori anomenador  del frag-ment  mu-ti-lat de la disfunció homeorrèsica, en tot el seu àmbit, de cada cas individual, propi del paradigma biomèdic materialista reductor 66.

 

A.10.-l’adjectiu ‘homeo-pàtic’(homoios pathos) significa que té tendència a causar una patologia anàloga 15a la natural existent. L’efecte medicamentari morbífic nociu primari(experimental/clínic) 17, 19és el que provocarà la reacció secundàriasanativa 33,130.

Així doncs, tot principi actiu dinamitzat“homeo-pàtic” exerceix:

  1. experimentalmentuna acciómorbífica, nociva primària, pato-genèsica distintiva, pròpia, remei-específica sobre la fisiologia – homeorrèsica – immunitària en l’experimentador sa;
  2. i clínicamentuna acción morbífica nociva primària agonistamàximament anàloga sobre la disfunció homeorrèsica, la unitat dishomeòrresi|símptomes del pacient malalt.

La reaccióhomeorrèsica subsegüent, secundària, marcarà l’inici del procés de guarició certa, efectiva, eficient, previsible i simple del cas individual[§§ 63,64] 25,27,64, amb el benentès que el remei hagi estat correctament escollit per a tot l’àmbit de la xacra, d’acord a la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes, i que la guarició encara sigui possible.

L’efectemedicamentari“nocebo”, remei-específic, patogenèsic primari– ‘homeo-pàtic’– és un fenomen clínic habitual i transitori en casos de pacients receptius. L’acció “nociva” primàriavariarà qualitativament en funció de la receptivitat de cada pacient individual al simplexhomeopàtic administrat, de la seva escala de dinamització farmacèutica, del seu nivell dinàmic i de la seva posologia. Els efectes “nocius” primaris (intensificació dels signes i símptomes propis – “agravació homeopàtica” [§ 161] 25,27 -, o aparició de nous símptomes – “agravació del pacient”-), subtils o manifestos, i reversibles, es poden desplegar en les primeres hores, en els casos aguts, o al llarg de la quarentena que segueix a la seva administració, en pacients receptius, i fins i tot més enllà…

Per altra banda, la indicació inicial o intercurrent de placebo [S. 161] 22en el decurs del tractament homeopàtic d’un cas individual és un important element de la metòdica del metge homeòpata unicista, sobretot per a poder esperar i observar sense influx de cap principi actiu dinamitzat homeopàtic, amb l’objectiu d’avaluar i inspeccionar millor 131 l’evolució natural dels símptomes del cas, per al correcte diagnòstic homeo-medicamentari de l’indicat específic.

A més a més, el deteriorament clínic observat experimentalment durant la presa de placebo després d’interrompre el tractament homeopàtic individualitzat inicial que havia millorat els pacients, i el retorn de la millora clínica a partir del reinici de la presa del remei homeopàtic (assajos creuats controlats aleatoritzats) 73, és unfenomen que evidencia la limitació real de “l’efecte placebo” especialment en les disfuncions homeorrèsiques cròniques.

Així doncs, queda confutat el tòpic que l'”homeopatia és efecte placebo”, emès des de la desconeixença experimental/clínica homeopàtica 76[“…i d’allò que no se’n té experiència mal se’n pot donar raó certa”5], i des de la no distinció entre el principi actiu dinàmicmedicamentari, indetectable sensorialment i per anàlisis químiques, i l’excipient/el suport inert/vehicle material (sacarosa/aigua) 20,21.

A.11.-la reproductibilitatde la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes la comprovem a bastament clínicament:

  1. En els símptomes patogenèsics per l‘administració a un pacient receptiu d‘un remei simple, dinamitzat,excessivament dosificat o analògicament inadequat. Efecte nocebo primari.(“Falsabilitat” de la Llei guaridora: només si incorrecta elecció analògica de l’indicat per a un cas individual, això és, si incorrecta aplicació pràctica de la Llei [A.9.]).
  2. En els diversos casos individuals de xacra reals guarits de manera certa i previsible per l‘acció inequívoca d‘un mateix remei simple dinamitzat, l‘experimentació pura en l‘home sa del qual hagi causat uns símptomes distintius i específics màximament anàlogs als símptomes característics d‘aquests casos.
  3. En cada re-experimentaciópura d‘una substància crua simple de la natura, dinamitzada, en l‘home sa.

A.12.-Els casos individuals únics i llur valor científic i didàctic.

L’objectiu de l’Homeopatia com a sistema medicamentari sanatiu sempre és llevar la desafinació homeorrèsica (dinàmica) de cada cas individual, entès com a una unitat indivisible 12de significat,  a fi de guarir en tot el seu àmbit, de manera certa i en base a raons distintivament inspeccionables  la unitat dishomeòrresi|símptomes. En els processos morbosos crònics és un objectiu a mitjà i llarg termini. Per això en cada fase evolutiva de cada cas individual cal anar actualitzant el diagnòstic homeo-medicamentari modalitzant i individualitzat del corresponent indicat.

Aquest objectiu, epistèmicament d’ordre superior, no té res a veure amb l’objectiu efectivament pal·liatiu immediat de la terapèutica enantiopàtica (supressora) contraria contrariis  hegemònica, la diana terapèutica de la qual és la fisiopatologia molecular  subjacent en signes/símptomes significatius de processos morbosos nosològicamentdiagnosticables 66, ‘frag-ments mu-ti-lats’ de la unitat dishomeòrresi|símptomes de cada cas individual.

Els casos individuals de malaltiaconstitueixen l’àmbit de coneixement propi de l’Homeopatia.

Milers de casos individuals únicsde xacra/malaltia crònica han millorat, de manera certa, màximament eficient i simple, en llur nivell de competència immune i de salut, i s’han guarit o estan en la via la guarició certa després d’unsimplex dinamitzat homeopàtic, una sola variable terapèutica simple dinamitzada homeopàtica [§ 273] 18,25,27, no patentable, administrada, molts cops, després del fracàs d’altres anteriors, aparentment ben indicades, i també del placebo. Constitueixen un tresor d’evidència observacionalque ratifica l’efectivitat clínica i l’eficiència sanativa de l’aplicació individualitzada de la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes que emana de la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud.

Malauradament, tot i llur gran significança clínica142i gran valor epistèmic qualitatiu gairebé no es publiquen – ni com a ‘case reports’,informes de casos, – fins i tot en les revistes mèdiques homeopàtiques actuals 133, i l’epidemiologia clínica els relega a la franja baixa de la seva piràmide de l’evidència científica127.

La suma de casos individuals únics guarits homeopàticament de manera certa, eficient i simple [A.11.b] per l’acció d’un simplexpotenciat [A.7.], constitueix una molt robusta evidència qualitativa de gran significança clínica, encara no prou reconeguda, de l’efectivitat terapèutica i eficiència sanativa (guaridora i preventiva) de l’Homeopatia pura, tota simple.

 

Secció B

Els asssajos controlats aleatoritzats a doble cec i l’avaluació de l’efectivitat del tractament homeopàtic individualitzat en disfuncions homeorrèsiques cròniques.

B.1. Sobre la significança estadísticadels assajos controlats aleatoritzats a doble cec (ACADCs).

Dels anys 90’s ençà, dins el marc del paradigma biomèdic materialista reductor hegemònic, la dita “medicina basada en l’evidència” 46,62,91,112,138ha promogut un particular tipus de reflexió crítica per a l’ús conscient i sistemàtic de la millor evidència científica disponible a l’hora de prendre decisions clíniques. Des de la sevalògica només l’evidència experimental, especialment els resultats d’assajos controlats aleatoritzats a doble cec (ACADCs), compta com a evidència “forta”.

Així, l’assaig controlat aleatoritzat a doble cec, ACADC (double-blind, randomized controlled trial, RCT) 46,   ha esdevingut l’estàndard d’or de la metodologia mèdica científica objectiva 66,  que si realitzat idealment, produeix coneixença aparentment no tenyida pel biaix 67. Va ser dissenyat per a avaluar la significança estadística d’efectivitat certa d’intervencions mèdiques amb (nous) agents farmacològics  específicsa nivell fisiopatològic  material (nanoparticular, molecular, genètic, cel·lular, microbià) en signes/símptomes significatius de processos morbosos particulars 46. Correspon a les Fases II-III dels assajos clínics i pressuposa una correcta realització de la Fase I (en subjectes sans voluntaris).

És en aquesta línia que, a partir dels resultats dels ACADCs, es fan les revisions sistemàtiques i les meta-anàlisis estadístiques.

En aquest model farmacològic material de la terapèutica (enantiopàtica) sempre es pressuposa que l’efectivitat terapèutica només pot ser garantida si hi ha eficàcia experimental, i que aquesta és sinònim d’eficàcia específicasuperior a la del placebo 68,80.

Cal contextualitzar que els ACADCs neixen del model d’ésser humà “descoronat”, sense “corona”, sense esperit, reduït a la seva dimensió biomaterial, que  el paradigma biomèdic materialista i reductor57,91 hegemònic considera. En aquest model d’ésser humà “la veritat de baix” és l’única verificable, i consegüentment la concepció tant de la causalitat, com de la fisiopatologia i de la terapèutica és absolutament material, objectiva, quantificable, racional, i sempre en funció dels ‘frag-ments mu-ti-lats’ de la unitat dishomeòrresi|símptomes de cada cas individual, a saber, dels diagnòstics nosològics.  Òbviament la recerca clínica en aquest model d’ésser humà “descoronat” només pot produir “coneixement de baix”,  “veritats de baix”!

Atès que només les disfuncions homeorrèsiques cròniques68,78causants dels mals i processos morbosos crònics  són la pedra de toc de la veritable terapèutica mèdica, perquè ells per si mateixos no es transformen en salut[RAML I Mohnsaft, S. 272]19,22, convé – per rigor científic – descartar els ACADCs en processos morbosos inflamatoris/infecciosos aguts, no tant pel fet que aquests puguin complicar-se, sinó pel fet que llur curs natural tendeix a la remissió espontània,  sense cap intervenció mèdica13, i tenen consegüentment un altíssim risc de biaix ben conegut – la regressió estadística a la mitjana – i per tant de falsabilitat 74,113.

Descartada la validesa dels ACADCs en els processos morbosos aguts, ara cal considerar-la molt especialment en les disfuncions homeorrèsiques cròniques 22,78,79,147 nosològicament diagnosticables, aquelles que xacren les persones, i que constitueixen la càrrega creixent de multimorbiditat crònica que pateixen els sistemes sanitaris 95,134,140,145,148.

 

B.1.1.-La carència epistèmica primària inherentals ACADCs.

L’Assaig sobre un nou Principi per a esbrinar la força medicamentària … (1796) 10, que s’alça sobre la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud, és l’obra més positivament revolucionària i més transcendental de tota la història de la Terapèutica mèdica.

Ens indica el mètode més eficientpossible per adquirir coneixença certa de l’acció morbífica nociva primàriade les substàncies simples medicamentàries dinamitzades sobre l’homeòrresi fisiològica immunocompetent del subjecte sa 8[A.8.] [§§ 107,108]27a fi d’estar en condicions de poder aplicar-la terapèuticament de manera màximament efectiva i eficient (similia similibus) en cada cas individual 10.

Va significar la fundació de la Medicina com a Ciència medicamentària capaç de guarir cada cas individual de xacra (malaltia crònica) de la manera més científica i sanativa possible, és a dir, guaridora certa, màximament eficient, previsible i simple 11,60,75.

La recerca de les eines destinades a la guarició de les malalties/xacres naturals, és a dir, la coneixença a fons, exacta, inequívoca i precisa  de la força morbífica nociva primària[§§ 63, 64, 105, 106] 27de les substàncies simples de la natura, dinamitzades, sobre la integritat de l’homeòrresi immunitària dels subjectes sans, és el requisit imprescindible per a una praxi mèdica científica i sanativa. La coneixença certa, lliure d’especulacions i suposicions, així adquirida ens permetrà aplicar en cada cas individual de malaltia natural la Llei guaridora per l’analogia del símptomes, perquè de la reacció homeorrèsicasubsegüent en resulti el restabliment de la salut.

La desconeixença, la desconsideració d’aquesta obra 8,10i la negligència de la seva ensenyança constitutueix la gran carència epistèmicaprimàriainherent a la “medicina basada en l’evidència” 46i a llurs assajos controlats aleatoritzats a doble cec (ACADCs). Aquesta primera deficiència epistèmica és ja la falsa premisade la que parteix i que esbiaixa sistemàticament tot el seu procedir, el seu relat i els seus resultats 118.

Aquesta greu regressió analògica, aquesta carència epistèmica primària, aquesta falsa premissa és la que determinala sevalògica, aparentment simple 46, però totalment dissociada del Principi sempitern de la similitud,  una pseudo-lògica – escapçada de l’esperit de la ciència -, i així:

 

a)la desconeixença de la acció morbífica primària.

Els ACADCs (fases II-III dels assajos clínicos) pressuposen la prèvia realització de la fase I (en subjectes sans) dels assajos clínics farmacològics.

Dins el marc referencial del paradigma biomèdic materialista reductor, la fase I està concebuda i dissenyada per a establir la seguretat, determinar la dosi màxima tolerable, l’acción terapèutica, les característiques farmaco-cinètiques, -dinàmiques de noves drogues o fàrmacs en humans sans.

Una excepció és la que concerneix la població pediàtrica i alguns processos morbosos no menors (como el càncer o les infeccions pel VIH) 85,93,107, en què la fase I s’efectua directament en pacients malalts (ab usu in morbis), en experimentadors malalts que, per ja patir una disfunció homeorrèsica (crònica), no gaudeixen pas d’una òptima fisiologia – homeorrèsica – immunitària. Això fa que llur reacció“homeorrèsica” davant l’acció morbífica primària específica i pròpia de la substància experimentada no pugui ser la fisiològica, sinó que sigui patològica i dishomeorrèsica, i pertorbi encara més llur disfunció homeorrèsica 147de base, confonent-se amb ella 8.

El criteri anatagònic, anti-pàtic, enantio-pàtic i material d’aquests assajos clínics no tan sols contraria, desconsidera i negligeix la unitat analogia|energia dels éssers vivents, la realitat bioenergètica/biofotònica/fotodinàmica de l’homeòrresi immunitària humana [A.3.], sinó que contravé el mandat científic de no mesclar ni confondre mai les alteracions de l’estat de salut instigades per la variable terapèutica que s’investiga amb els símptomes de la disfunció homeorrèsica natural [§ 107] 8,10,25,27,147.Els seus resultats són doncs totalment confusionaris, contaminats i falsables 74,83,93,126, perquè els importants factors de confusió que en ells s’hi immisceixen impedeixen obtenir nítidament la coneixença certa de l’eficàcia experimental pura de la substància assajada, amb la qual cosa la seva ulterior “efectivitat” clínica serà del tot imprevisible i incerta, i, consegüentment, acientífica 10,11.

Dins d’aquestes coordenades, la fase I dels assajos clínics farmacològics actuals té per objectiu fonamental l’estimació de la dosi màxima tolerable, a curt termini, d’una nova droga, d’un nou fàrmac, mitjançant l’administració, generalment a subjectes sans voluntaris (per incent¡us econòmics), de dosis materialsesglaonades fins a assolir, en grans dosis, la toxicitat clínica. Així i tot, la freqüència i la severitat dels efectes nocius que es produeixen en la Fase I de la investigació clínica està sistemàticament infraestimada85,129, [§ 112] 25,27.

“Tot fàrmac enèrgic, on no pot ajudar, es veu obligat a produir contratemps adversos i danys en tots els casos” 17.

Malgrat que els seus resultats proporcionin el fonament per a avaluar el perfil nociu (morbífic específic) de les intervencions mèdiques 129,irònicament l’evidència resultant de la fase I dels assajos clínics (experimentació en humans sans) rarament es publica.

Així doncs i contràriament al que hauria de ser, la funció de la Fase I dels assajos clínicsfarmacològics actuals noés pas la d’esbrinar de manera exacta i precisa l’acció morbífica nociva primàriadistintiva, específica i pròpia de cada principi actiu, de cada variable simple experimentada,capaç de desafinar de manera certa la fisiologia homeorrèsica immunitària del subjecte sa, per a conèixer bé la disfunció homeorrèsica, la unitat dishomeorresi|símptomes, experimentaldistintiva, específica i pròpia que és capaç de causar.

Aquesta negligència de la coneixença a fons de l’acció morbífica primàriade les substàncies experimentades sobre l’homeòrresi fisiològica immunitària del subjecte sa determinarà la interpretació errònia dels resultats obtinguts en les Fases II – III (ab uso in morbis) dels assajos clínics i de llur extrapolació als casos individuals reals de malaltia. Perquè la no distinció de l’acció  primàriade la variable independent (enantiopàtica) específica experimentada, de la reacció homeorrèsica secundàriafisiològica (efecte rebot)  75,130, constitueix un importantíssim factor de confusió que invalidarà tota conclusió de l’efectivitat experimental terapèutica dels ACADCs, si avaluada a curt termini, respecte al grup control (placebo), ja sigui per a un procés morbós aguto per a un procés morbós crònic.

A més a més, d’aquella deficiència cognitiva primària en resulten errors greus pràctics terapèutics, perquè en un cas de malaltia natural la indicació d’una variable terapèutica en funció de signes/símptomes significatius que corresponguin a la reacció homeorrèsica secundàriasubsegüent a l’acció morbífica primària del principi actiu experimentat, només tindrà efectivitat enantiopàtica, és a dir, pal·liativa, supressora, transitòria, però mai guaridora. La clàssica aplicació clínica anti-pàtica, enantiopàtica, dels opiacis per al dolor o de la digoxina, digital, per al pols accelerat és un clar exemple de la desconeixença de llur acció morbífica primàriareal [§§ 59, 69] 25,27 sobre l’homeòrresi immunitària.

 

b)el diagnòstic nosològiccom a eix central dels ACADCs.

En el marc de l’actual paradigma biomèdic, el fet de plantejar els ACADCs en funció de diagnòstics nosològics:

  • predisposa a que s’infraestimi sistemàticament la primacia de la fase I (en subjectes sans) de tot assaig clínic, i es desaprofiti l’única possibilitat existent de poder realment conèixer l’acció morbífica primàriaespecífica de tota substància simple potencialment medicinal sobre la fisiologia – homeorrèsica – immunitària del subjecte sa.
  • determina que tot l’àmbit de la unitat dishomeòrresi|símptomes de cada participant quedi reduït a “un frag-ment mu-ti-lat” nosològic 91sustentat per uns pocs signes objectius evidenciables i mesurables 137,142. Aquest acostament tan parcial a l’objecte de coneixença, la unitat dishomeòrresi|símptomes de cada participant individual, contravé al primer mandat científic del mètode 37i  constitueix una altra faceta de la seva deficiència metòdica real.
  • comporta el desaprofitament i la infrautilització inicial i al llarg de l’assaigd’una part important de material científic, a saber, del tresor semiològic modalitzat concomitantde cada cas individual nosològicament diagnosticat d’un mateix procés morbós – a distingir dels atributs que caracteritzen la condició de cada un dels participants 104-. Aquest desaprofitament de les modalitats semiològiques és un error metòdic37més, contrari a la individualització de cada cas,  i un empobriment epistèmic addicional.
  • sense deixar de reconèixer el just valor orientatiu classificador que tenen els diagnòsticos nosològics, aquests són l’expressió fefaent d’una lògica escapçada de la simplicitat inherent al Principi de la similitud, i que consegüentment frag-men-ta i mu-ti-la la unitat vida|esperit de l’ésser humà 38,91, la unitat analogia|energia inherent als sistemes vivients. Són, en definitiva, l’antítesi de la individualització de cada cas de malaltia [A.6.].

 

c)l’orientació enantiopàticade les variables terapèutiques.

La desconeixença de l’acció morbífica primàriadistintiva i pròpia de cada una de las drogues simples unida a la carència epistèmica primària de “la medicina basada en l’evidència”, la negligència de la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud i la seva Llei guaridora per l’analogia dels símptomes, determina que l’orientació terapèutica majoritària dels ACADCs farmacològics sigui enantiopàtica (contraria contrariis). S’assagen, en funció de signes/símptomes significatius de disfuncions homeorrèsiques particulars nosològicament diagnosticables, variables terapèutiques independients aplicades amb un criteri enantiopàtic, material, pal·liatiu, supressiu [Vorr.; § 7] 25,27,transitori dels corresponents signes/símptomes significatius. Un criteri enantiopàtic totalment incapaç d’optimitzar l’eficiència de l’homeòrresi immunitària en cap cas individual de malaltia natural, i per tant, guaridorament inefectiu [§§ 55-59] 27.

La significació estadísticade llur efectivitat específica, de  llur acció pal·liativa primària enantiopàtica-específica supressora d’una parcel·la d’expressivitat fisiopatològica, és certa, però només transitòria, a curt termini 93. Perquè la reiterada acció enantiopàtica primària, a mitjà i a llarg termini és sempre i sense excepció contraproduent i nociva [§ 58] 25,27. Això és així perquè la millora significativa a curt termini de símptomes significatius de la disfunció homeorrèsica (crònica) per l’efectivitat específica d’una variable enantiopàtica no només reactiva secundàriamentela cronificació addicional del mal inicial pal·liat/suprimit por la via dels contraris, sinó que, a base d'(immuno)bloquejar enantiopàticament (o isopàticament) una parcel·la d’ expressivitat fisiopatològica, instiga a què en un segon temps, pel fenomen de la transformació generativa, la disfunció homeorrèsicalatentpreexistentent 22es vegi obligada a reaccionar – patològicament – en un plànol més jeràrquic del compartiment intern de l’organisme [Vorr.] 25,27, fent-se semiològicament patenten el mateix subjecte individual sota l’apariença d’una altra parcel·la nosològica (> multimorbiditat) també crònica, però encara més greu.

 

d)la materialitat i la ineficiència.

La desconsideració de la manera dinamitzadai en dosis finesd’experimentar els principis actius simples en la fisiologia homeòrresica fotodinàmica 147 de l’ésser humà sa [A.8.], per a poder acompassar-los de la mateixa manera com a variables terapèutiques específiques a les disfuncions homeorrèsiques cròniques naturals i per a poder minimitzar els danys probables (iatrogènia) de tota intervenció mèdica experimental o clínica 129, significa negligir  la manera més eficient i plausible d’adquirir coneixença certade llur acció morbífica primària sobre la fisiologia – homeorrèsica – immunitària del subjecte sa8,10, i per tant de llur eficàcia experimental i de llur potencial efectivitat terapèutica/guaridora real.

Aquesta molt greu negligència fa també que no només la fase I, sinó també les fases II i III dels assajos clínics de variables farmacològiques es portin a terme emprant dosis materials, ponderals, de principi actiu.

Les dosis materials amb que s’assagen les variables independents són l’exponent dels falsos puntos de vista materials [Einl.; §§ 11-18; 26] 25,27encara vigents i de la desconsideració del tret dinàmic inherent, necessari i distintiu de tots els sistemes vivients, això és, l’homeòrresi – la unitat analogia|energia dels sistemes biològics – que manté llur identitat al llarg de llur creixença i trajectòria de desenvolupament 147. Les dosis materials són una mostra més del balafiament, malbaratament i sobreconsum de recursos, és a dir, de lasistemàticaineficiènciaexperimental i terapèutica, pròpia de l’actual paradigma biomèdic materialista 140.

La negligència de la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud indueix també a creure que com més gran sigui, quantitativament, la mida de la mostra poblacional, el nombre d’integrants del grup experimental i del grup control 93, més validesa significativa tindrà l’homogeneïtzació dels resultats obtinguts d’un ACADC; quan la seva validesa la tindrà només des del punt de vista estadístic, però no necessàriament des del punt de vista clínic46 guaridor real, sanatiu, la qual pot ser irrellevant.

És, doncs, una altra expressió de la sevafalsa lògica – d’aparent simplicitat, però realment dissociada del Principi de la similitud -, que indefectiblement es tradueix en la seva ineficiènciametòdica – totalment contrària a l’esperit de la ciència – per a l’adquisició de coneixença certa experimental.

Aquesta ineficiènciadels ACADCs és en gran mesura explicable a partir de les concepcions espacials expansives pròpies del pensament dominant anglosaxó 36, les quals comporten que la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud quedi sistemàticament eclipsada pels seus “principles”(principis)7,28,29,146ambigus i equívocs.

 

e)la invalidesa per als processos morbososcrònics

La impossibilitat i inviabilitat pràctica de l’execució i seguiment diacrònic a mitjà (± 2 anys) i a llarg termini (anys) d’ACADCs en disfuncions homeorrèsiques cròniques – en processos morbosos crònics –  parla por si sola de llur inconveniència i inutilitat real, i encara més si considerem les dificultats epistèmiques derivades de la multimorbiditat nosològica real, latent i potencial, que existiria en els participants malalts individuals95,138,145,148.

Malgrat això, inconscients de la carència epistèmica primària inherent als ACADCs – i, consegüentment, també de la falsa premissa de la que aquests parteixen – són molts aquells que encara perseveren vanament en aquesta via tan ineficient que només permet adquirir coneixença certa  de la probabilitat estadísticaque una determinada variable terapèutica específica pal·liï efectivament (enantiopàticament), a curt termini (± 8 setmanes), signes/símptomes significatius d’un determinat procés morbós (fases II i III dels assajos clínics). Això és, una via metòdica que produeix coneixença certa – amb evidències científiques –  de com es pot mèdicament pal·liar, suprimir, efectivament i transitòria una particular manifestació morbosa natural.

Si bé els ACADCs poden tenir validesa internaper a evidenciar la significació estadísticade l’efectivitat específica de variables independents enantiopàtiques, pal·liatives,  avaluadasa curt termini  en signes/símptomes significatius de determinades disfuncions homeorrèsiques nosològicament diagnosticables,  llur gran inadequació i limitació per a l’avaluació a mitjà  termini – i ja no diguem a llarg termini – de l’efectivitat específica d’una determinada variable terapèutica en processos morbosos crònics  evidencia la real deficiència metodològica dels ACADCs en funció de diagnòstics nosològics, la qual  cosa es tradueix en l’escassa validesa externa86de llurs resultats quan s’extrapolen a situacions clíniques reals 112,142.

Si un mètode avaluador biomèdic, com és el cas dels ACADCs, no permet adquirir coneixença certa de l’efectivitat específica d’una intervenció mèdica (farmacològica) en els casos individuals reals de disfunció homeorrèsica crònica, multimorbiditat crònica 134,140,148,vol dir que no és útil ni vàlid per a la praxi mèdica científica que aspira a ser sanativa, i que convé abandonar-lo per ser erroni, equívoc i incompetent 118.

 

B.2. Els ACADCs per a avaluar l’efectivitat de l’homeopatia individualitzada.

Hem vist que sota un embolcall  de suposada cientificitat, els poders pervasius  de les corporacions 105,149 biomèdiques encobreixen la gran i greu carència epistèmica primària – la lògica escapçada de la simplicitat inherent al Principi de la similitud – del paradigma materialista reductor hegemònic, la “medicina basada en l’evidència”, i la falsa premissa de què parteixen llurs ACADCs. Així han reeixit  a fer creureque calen ACADCs de bona qualitat en malalties clíniques específques, això és, en funció de diagnòstics nosològics particulars, “per a establir l’evidència científica de l’efectivitat de l’homeopatia” 73,115.

D’aquesta manera, forçant “l’homeopatia” a passar per “l’adreçador” estadísticdels ACADCs – expressió manifesta del predomini del pensament calculador, mesurador 46,137,142sobre el pensament reflexiu 59– per a poder negar estadísticament  la gran significança clínicadel tractament homeopàtic individualitzat en disfuncions homeorrèsiques cròniques,  es manté i sustenta el tòpic que “l’homeopatia és pseudociència” i el relat que “no hi ha evidència científica per a l’homeopatia”, per la significacióestadística d’efectividad incerta  de les “variables terapèutiques homeopàtiques” aplicades en funció de diagnòstics nosològics, aliens a l’Homeopatia, i avaluades a curt termini.

D’aquesta manera, amb la vilesa d’aquesta fal·làcia, les forces ideològiques del paradigma biomèdic dominant  poden “justificadament” seguir atacant “la pseudohomeopatia confosa amb l’Homeopatia”, a fi de – divisa tàcita – dissuadir els estudiants i professionals de les ciències de la salut, del primer i del tercer món, d’accedir a la coneixença de la força sanativa de la simplicitat (medicinal)140,143.

Inconscients de la llacuna epistèmica primària – la lògica escapçada de la simplicitat inherent al Principi de la similitud – que pateixen els ACADCs, alguns autors han efectuat i publicat estudis pilot 72,estudis observacionals 86,87, assajos creuats controlats aleatoritzats a doble cec 73,assajos controlats aleatorizats prospectius de dos anys (24 mesos) de seguiment 115iACADCs avaluats als 6 mesos 117de variables terapèutiques homeopàtiques individualitzades. Tot i això, fins  al present no s’ha dut a terme cap “ACADC d’alta qualitat” amb variables homeopàtiques individualitzades d’un procés morbóscrònicavaluat a mitjà termini (± 2 anys). 

Fins i tot els estudis observacionals 86,87i els assajos controlats aleatoritzats  prospectius de dos anys (24 mesos) de seguiment realitzats per a avaluar l’ efectivitat de l’homeopatia unicista individualitzada respecte al placebo o a una variable terapèutica enantiopàtica són limitats i  totalment insuficients per a poder mesurar amb certesa l’efectivitat específicade la intervenció homeopàtica unicista individualitzada en processos morbosos crònics76,145.

No obstant, en el supòsit hipotètic que “un ACADC d’alta qualitat” es pogués realitzar per a avaluar tan sols a mtjà termini l’efectivitat específica de les variables homeopàtiques individualitzades en disfuncions homeorrèsiques cròniques, l’ACADC en qüestió, ni que complís el mandat científic de la individualització de cada cas 120i el de la simplicitat medicinal, inevitablement també quedaria tergiversat pel mateix biaix inherent als ACADCs i pels mateixos factors de confusió inherents a l’Homeopatia,  que ja han falsejat els resultats d’anteriors assajos.

 

B.2.1.- El biaix homogeneïtzadorinherent als ACADCs.

El mètode científic medicamentari sanatiu, l’Homeopatia, no tracta pas els casos individuals de disfunció homeorrèsica crònica en base a diagnòstics nosològics, sinó en base al diagnòstic homeo-medicamentari dinàmic, individualitzant i modalitzant de cada cas [A.9.].

Cal remarcar que la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud és la deu (fonament i font) no només de la unitat analogia|energia, l’homeòrresi, dels sistemes biològics, sinó també de l’auto-semblança específica (> identitat), de la sobirania suprema i de la separació 132(> independència; variables independents) de tots i cada un dels ens i éssers vivents.

Cada cas individual és una unitat indivisible diacrònica de significat amb una trajectòria de desenvolupament que vol acomplir el cicle vital, tot preservant la identitat. El diagnòstic homeo-medicamentari es caracteritza i distingeix por la més especial individualització de cada cas [A.6.], la qual cosa implica l’elecció, en base a la Llei guaridora per l’analogia dels símptomes, d’un simplex dinamitzathomeopàtic indicat per a cada cas individual de disfunció homeorrèsica crònica, un en cada una de les seves fases evolutives [§ 273] 18, 25, 27.

“Sense la més especial individualització l’Homeopatia és impensable” [Einl. S. 5; §§ 82, 83] 25,27.

Aquesta imprescindible individualització diagnòstica/terapèutica inicial és un obstacle enorme que dificultaria la realització d'”un ACADC d’alta qualitat”, perquè ‘l’encegament’ necessari només seria possible d’efectuar-lo després que s’hagi precisat el correcte indicat per a tots i cada un dels participants 73, tant si després quedessin assignats al grup experimental com si quedessin assignats al grup de control.

La problemàtica, però, no només seria aquesta. El tractament homeopàtic guaridor cert de cada cas individual real de disfunció crònicade l’homeòrresi immunitària en tot el seu àmbit requereix sovint una seqüència diacrònica de simplicia, de variables independents, a saber, un simplexdinamitzat homeopàtic indicat en cada fase evolutiva del cas [§ 171] 25,27,86,87.

Així doncs, un mateix participant individual del grup experimental a més de  requerir un simplexdinamitzat específic, és a dir, una variable independent inicial 72, requeriria, possiblement, al llarg de la durada (± 2 anys) de l’ACADC, més d’un simplex, això és, una seqüència de simplicia.  Aquesta realitat converteix d’entrada, i més encara amb el temps, el grup experimental en un (multi)grup de casos tractats individualitzadament, és a dir, en un multi(grup) de diagnòstics homeo-medicamentaris diversos, i per tant en un (multi)grup de multivariables independents, primàries, diferents, específiques, inconfusibles, singulars (homeopàtiques), interindividuals *, no agrupables. Mentre que el grup control sempre seria un uni(grup) homogeni univariable, tractat genèricament amb una sola variable, el placebo (o una variable terapèutica enantiopàtica).

* “Cada medicament actiu causa en el cos humà un tipus de xacra/malaltia

pròpia, tant més característica, distingida i intensa com més eficaç sigui

el remei” 9,16, [§§ 32,33] 25, 27.

Aquesta disparitat intergrupal contravindria el requisit de la màxima analogia (paritat/simetria) possible entre el grup experimental i el grup control. Seria metodològicament inacceptable i invalidaria tot tractamentestadística efectes comparatius que en el (multi)grup experimental fes una homogeneïtzació confusionària, reductora de les multivariables homeopàtiques específiques independents com si es tractés d’una sola variable, a semblança de la univariable del grup control (placebo). Aquest importantíssim biaix homogeneïtzador inherentals ACADCs, assajos creuats 73inclosos,antítesi de la individualització homeopàtica 46,determinaria indefectiblement que el grup experimental de multivariables homeopàtiques individualitzades, ara homogeneïtzat, difícilment pogués mostrar una significança  estadística d’efectivitat remei-específicaclarament superior a la del grup control univariable (placebo).

En resum, l’homogeneïtzació confusionària reductorade las multivariables homeopàtiques independents individualitzades en el (multi)grup experimental a una sola variable seria l’important factor de biaix metòdic estadístic, negatiu per a l’Homeopatia, inherent als ACADCs amb variables terapèutiques homeopàtiques per a una disfunció homeorrèsica crònicanosològicament diagnosticable. Aquest biaix homogeneïtzador confutaria la validesa científica de la significança estadística dels ACADCs 115 aplicats a l’avaluació de l’efectivitat de l’Homeopatia.

Perquè fins i tot en el cas que, per a obviar aquest biaixhomogeneïtzador primari,  la valoració estadística es fes categoritzada, tot comparant el curs del procés morbós nosològic estudiat sota l’efecte de cada univariable homeopàtica independent individualitzada del (multi)grup experimental respecte a l’evolució experimentada sota l’efecte de la univariable (placebo o variable enatiopàtica) del grup control, ni que el nombrede casos d’univariables individualitzades experimentals comparat fos similar al nombrede casos univariable control, la significança d’efectivitat estadísticade la variable experimental homeopàtica individualitzada sempre resultaria inferior a la del placebo, pels dos factors de confusió inherents al tractament homeopàtic…

B.2.2. Els factors de confusió inherents al tractament homeopàtic.

a)els errors mèdics (especialment els diagnòstics) 135i els danys (subtils i manifestos), la iatrogènia de les intervencions mèdiques 129, estan sistemàticament infraestimats en la investigació clínica.

Això òbviament també és i seria aplicable als errors diagnòstics homeo-medicamentaris en la determinació inicial del simplex dinamitzat indicat en cada un dels subjectes individuals participants. Tot i la llarga experiència i perícia d’un metge homeòpata,  per la dificultat  i laboriositat intrínseca de la realització del diagnòstic homeo-medicamentari en un cas individual de disfunció homeorrèsica crònica, s’hauria de contemplar una taxa probable d’error diagnòstic homeo-medicamentari, pel cap baix, del 25% per al primer indicat homeopàtic administrat. A la seva errònia elecció, hauríem de sumar la possible inadequació del seu nivell dinàmic i/o de la seva posologia inicial a la receptivitat i reactivitat del participant individual.

De les errades diagnòstiques homeo-medicamentàries, amb la consegüent inefectivitat sanativa, i en funció del grau de receptivitat de cada pacient individual i de quin sigui el principi actiu dinamitzat administrat, en resultaria l’aparició indefectible de signes i símptomes modalitzats nous patogenèsics [§§ 167, 180] 25,27, subtils o manifiestos (“agravació del pacient”) en la quarentena subsegüent a la seva administració.

A més a més, l’encegament doble dels ACADCs, això és, el fet que ni el metge  ni el pacient/participant coneguin quin del dos tractaments (si el verumo el placebo) s’està administrant, encara incrementaria molt més la probabilitat d’addicionals errors diagnòstics homeo-medicamentaris en el decurs de l’assaig, fet que tindria una especial repercusió – negativa per a l’Homeopatia – en el grup experimental, perquè cap metge “encegat”, que no sàpiga si el participant està prenent verumo placebo, davant l’aparició de símptomes nous (medicamentaris/patogenèsics o no) o la intensificació de símptomes preexistents estaria en condicions d’interpretar correctament llur significança, i consegüentment tampoc seria capaç de precisar el correcte indicat homeopàtic individualitzat, l’adequada dosificació i el nivell dinàmic convenient que el cas del participant demanaria.

Ni que deixèssim de banda els factors de confusió epigenètics, coneguts i desconeguts3(com els bioritmes individuals),  intrínsecs als ACADCs i independents de la variable terapèutica estudiada, l’alta probabilitat d’error diagnòstic homeo-medicamentari [A.9.] inicial, això és, l’elecció inadequada, no homeopàtica, de l’indicat [CK I, S. 150] 22per als símptomes característics de cada cas individual dels participants assignats al grupo experimental,  ja faria que en la primera fase de l’assaig la significança estadísticade l’eficàcia comparada de la homeopatia fos:

  • igual o inferior a la del placebo,
  • i igual o inferior a la de la variable enantiopàtica – efectivament pal·liativa -,  com a mínim en un 25 % dels pacients individuals homeopàticament tractats.

L’error diagnòstic homeo-medicamentari, l’elecció no homeopàtica de l’indicat inicial, de la variable terapèutica individualitzada, seria doncs el primerfactor de confusió, importantíssim, negatiu per a l’Homeopatia, i que afectaria només al grup experimental d’aquests ACADCs.

Aquests més que probables errors diagnòsticos homeo-medicamentaris s’anirien succeïnt acumulativament al llarg de la durada de l’assaig en una disfunció homeorrèsica crònica, perquè la mala indicació d’algun dels simplicia que seqüencialment s’administraria a algun dels participants del grup experimental introduiria cada cop un nou factor de confusió.

  1. b) l’acció morbífica nociva primàriaremei-específica[10.] de les variables homeopàtiques individualitzades dels ACADCs, – i per tant de cada nou simplexdinamitzat intraindividual administrat al llarg de l’evolució de cada cas – diferent en funció de la receptitivitat individual, de l’escala farmacèutica de dinamització utilitzada, del nivell dinàmic, de la dosificació i de la pertinença o no al grup de remeis d’acció primària contraposada parcial [§ 251] 25,27-, faria que la significança estadísticade llur eficàcia certa en un determinat procés morbós crònic, si avaluat a curt termini, molt probablement fos:
  • igual o inferior a la de l’acció primària neutra placebo-específica, en els participants individuals del grup control (placebo).
  • igual o inferior a la de l’acció primària pal·liativa enantiopàtica-específica, en els participants individuals del grup control (variable terapèutica enantiopàtica) [§ 69] 25,27.

perquè hem de tenir present que la comparació aleatoritzada es faria òbviament amb un  grup control (placebo o variable enantiopàtica) de pacients individuals també subjectes al mateix  diagnòstic nosològic, i per tant també afectats per una disfunció homeorrèsica crònica comparable, amb una determinada càrrega de símptomes i signes propis, però que no experimentarien, sobreafegida, l’acció morbífica nociva primàriaespecífica del simplex dinamitzat homeopàtic.

Així doncs, l’acció morbífica nociva primària específica del simplexdinamitzat homeopàtic seria el segonfactor important de confusió, negatiu per a l’Homeopatia, dels ACADCs amb variables terapèutiques homeopátiques individualitzades, avaluades a curt termini, després de l’administració d’un (nou) simplexal llarg de la durada de l’assaig.

Discussió

La desconsideració i negligènciadel mandat científic d’experimentar les substàncies potencialment medicinals només en el subjecte sa com a premissa per a una ciència medicamentària sanativa vera 8,10, unida a la negacióde la simplicitat inherent al Principi sempitern de la similitud – la deu de tota evidència (analogia) i de tot mètode –  i de la seva Llei de guarició per l’analogia dels símptomes constitueixen la molt greu carència epistèmicaprimàriade la dita “medicina basada en l’evidència” del paradigma biomèdic materialista i reductor hegemònic, la qual determina la seva lògica – escapçada de la simplicitat inherent al Principi de la similitud – entacada d’error, que per mitjà dels ACADCs només pot evidenciar la significança estadísticad’efectivitat pal·liativa, supressora, certa, però transitòria, de variables independents enantiopàtiques per a signes/símptomes significatius de processos morbosos particulars.

Hem adquirit consciència de què, per llurs grans limitacions, els ACADCs amb variables homeopàtiques individualitzades són i serien metodològicament totalment inadequats i inútils per a avaluar, a curt, a mitjà i a llarg termini, l’efectivitat terapèutica  de l’homeopatia individualitzada en disfuncions homeorrèsiques cròniquesnosològicament diagnosticables, perquè, de poder-se dur a terme, el grup de control (placebo o variable enantiopàtica) sempre jugaria amb  avantatge respece al grup experimental individualitzat, pel fet que el grup de control quedaria al marge tant del biaix estadístic homogeneïtzador inherent als ACADCs, com dels dos factors de confusió intrínsecs al tractament homeopátic, estadísticament negatiusper a l’Homeopatia.

Més enllà dels ensopecs espinosos (snags) en l’avaluació de l’evidència de dimensions dinàmiques qualitatives inherents als ACADCs 46,68,80, la falsabilitat sistemàtica de llurs resultats 74,118i els inconvenients metodològics expressats en les objecions anteriors indiquen ben a les clares que aquests tipus d’assajos son epistèmicament i metòdica totalment inadequats, incapaços, incompetents, ineficients i inútils, és a dir, confutables per a avaluar no només l’efectivitat específica certa i la significança clínica142  de variables terapèutiques homeopàtques individualitzades en disfuncions homeorrèsiques cròniques particulars, sinó també – i contràriament a les aparences, i per les raons anteriorment apuntades – per a avaluar la significançaestadísticade llur efectivitat certa, respecte al placebo o a una variable enantiopática.

Aquesta veritat primària i radical de les coses reals que refuta la suposada validesa metòdica dels ACADCs per a avaluar l’efectivitatclínicade l’homeopatia individualitzada, reforça encara molt més:

  • el gran valor de l’experimentació pura de les estofes crues simples de la natura, dinamitzades, en subjectes sans 8,10[A.8.] per a l’adquisició de la coneixença certa de llur capacitat específica real de trastornar artificialment la fisiologia homeorrèsica immunitària del subjecte sa, i consegüentment de restablir la integritat i l’òptima eficiència de l’homeòrresi immunitària dels casos individuals de disfunció homeorrèsica (crònica), si correctament aplicadessimilia similibuscom a principis actius simples dinamitzats.
  • la gran significançaclínica 142de cada cas individual únic, de cada variable homeopàtica independent controlada intra-individualment, no pas inter-individualment, amb placebo (“assaig creuat intraindividual”).  És, de fet, la realitat del cas individual únicen la via de la guarició certa [A.12.].

Consegüentmentla suposada cientificitat, utilitat i validesametòdicadels ACADCs per a determinar de manera fiable, a partir de la significança estadística, l’efectivitat terapèutica/guaridoracerta a mitjà termini d’una variable terapèutica específica (ja sigui enantiopàtica, isopàtica o homeopàtica)  en un determinat procés morbós crònic, és confutable.

Conclusió

La significança clínica dels casos individuals únics, guarits de manera certa, eficient, previsible i simple per la reacció homeorrèsica subsegüent a l’acció morbífica primària d’un simplexdinamitzat homeopàtic, té un valor epistèmic molt superior a la significació estadísticad’efectivitat certa de variables terapèutiques homeopàtiques individualitzades davant  un placebo o una variable enantiopàtica (pal·liativa) resultant d’ACADCs realizats per a signes/símptomes significatius d’un determinat procés morbós crònic.

Així doncs, la coneixença clínicacertaque s’adquireix dels casos individuals únics de disfunció homeorrèsica artificial, experimental,medicamentària  específica en experimentadors sans 8,10, i natural, guarits de manera certa mitjançant unsimplex dinamitzat homeopàtic, té un altíssim valor epistèmic qualitatiu, que és, per a la presa de decisions terapèutiques davant tota mena de disfuncions homeorrèsiques agudes i cròniques, molt superior a la coneixença estadística-probabilística d’efectivitat certa terapèutica provinent dels ACADCs.

A la llum de la simplicitat inherent al Principi de la similitud b adquirim consciència de l’eficiència sanativa i de la supremacientificitat de l’Homeopatia pura, tota simple, hahnemanniana, positivament revolucionària, el sistema medicamentari conceptualment més avançatde la Medicina, el mètode científic medicamentari sanatiu (guaridor i preventiu) que s’alça sobre la simplicitat inherent al Principi de la similitud i la seva Llei de guarició per l’analogia dels símptomes [A.5.], i que permet guarir de manera certa, i màximament eficient, previsible i simple – mitjançant simpliciano patentables – cada cas individual de xacra/malaltia (amb el benentès que la guarició encara sigui possible).

El coneixement certexperimental i terapèutic, la significació clínica, que proporciona el mètode científic medicamentari sanatiu, l’Homeopatia, és d’un ordre lògic i pràctic superior al de qualsevol nova producció de veritats “de baix”,al de cada nova interpretació de les aparences – a la qual es fan actes de fe 48-, a la de qualsevol “evidència científica” estadística,al dequalsevol nivell designificançaestadística – fàcilmente falsable 74,83,93,126,142 – dels ACADCs, de les revisiones sistemàtiques i les meta-anàlisis per a “la síntesi estadística de l’evidència” (sic) 62,76,80,91,102,103,112,114,138.

________________________

a  Argument < eusk. argi‘llum’ < [dissimilació g<n] < zincalí anaranià‘amén; així sigui (> analogia;                                                                                                                                       energia)’.

bL’autorità dell’opinione di mille nelle scienze non val per una scintilla di ragione di un solo.” (Pel que fa a la ciència l’autoritat d’un miler no és superior a l’humil raonament d’un sol individu).

________________________

Referències

1. de Aquino, T (1273) Suma de Teología.I Q 3; III Q 46, 3s. Biblioteca de Autores Cristianos. La Editorial Católica. Madrid, 1988.

2. Llull, R (1275) Libre de Doctrina pueril. Cap 78. De la sciencia de Medicina: 13, 18. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

3. Paracelsus (1529) Volumen Paramirum, de Medica Industria.aus Johannes Husers Gesammelten Werke, Bd. 1. 1589, Basel. http://www.paracelsus.uzh.ch/texts/docs/Paracelsus_Volumen_paramirum_HW.pdf

4. de la Cruz, J (1542-1591) Subida al Monte Carmelo. Libro segundo: 2S 26,5; 2S 29,5.Obras Completas de San Juan de la Cruz. 3ª ed. Editorial de Espiritualidad. Madrid. 1988.

5. de Jesús, T (1577) Castillo interior o las Moradas,M6 9,4. Obras Completas, 3ª ed. I, Editorial de Espiritualidad, Madrid, 1984.

6. Galilei, G (1613) Istoria e dimostrazioni intorno alle macchie solari. La terza lettera. https://portalegalileo.museogalileo.it/igjr.asp?c=17459

7. Newton, I (1687) Philosophiae Naturalis Principia Mathematica.Londini, 1687.

8. von Haller, A. (1771) Pharmacopoea Helvetica, in duas partes. Praefatio. Basilea, 1771. fol. 12.

9. Hahnemann, S (1790) [Anmerkung Hahnemanns zu seinem Selbstversuch mit Chinarinde] in:William Cullen’s Abhandlung über die Materia medica. 2. Bd. Leipzig, 1790, S. 108-109.

10. Hahnemann, S (1796)Versuch über ein neues Prinzip zur Auffindung der Heilkräfte der Arzneisubstanzen, nebst einigen Blicken auf die bisherigen. Hufelands Journal der praktischen Arzneikunde. (1796), 2. Bd., St., 391-439 u. 4. St., 465-561.

11. Hahnemann, S (1797)Sind die Hindernisse der Gewißheit und Einfachheit der practischen Arzneykunde unübersteiglich?Hufelands Journal der praktischen Arzneikunde. (1797), 3. Bd.,  St., 138-147.

12. Hahnemann, S (1801)Monita über die drey gangbaren Kurarten.Hufelands Journal der praktischen Arzneikunde. (1801), 11. Bd.,  St., 3-64.

13. Hahnemann, S (1805) Aeskulap auf der Wagschale. Lepzig 1805.

14. Hahnemann, S (1805) Heilkunde der Erfahrung. Hufelands N.J.d.pract.Arzkd. (1805), 22. Bd., 3.St., 5-99.

15. Hahnemann, S (1807)Fingerzeige auf den homöopathischen Gebrauch der Arzneien in der bisherigen Praxis. Hufelands Journal der praktischen Arzneikunde. (1807),  26. Bd., St., 5-43.

16. Hahnemann, S (1808)Auszug eines Briefs an einen Arzt von hohem Range, über die höchst nöthige Wiedergeburt der Heilkunde. Allgemeiner Anzeiger der Deutschen(1808), 2.Bd., Nr. 343, 3729-3741.

17. Hahnemann, S (1808)Ueber den Werthder speculativen Arzneysysteme, besonders im Gegenhalt der mit ihnen gepaarten, gewöhnlichen Praxis. Allgemeiner Anzeiger der Deutschen(1808), 2. Bd., Nr. 263, 2841-2852 und Nr. 264, 2857-2868.

18. Hahnemann, S (1810) Organon der rationallen Heilkunde, Arnoldischen Buchhandlung, Dresden, 1810.

 19. Hahnemann, S (1811) Reine Arzneimittellehre. 1. Th. 1. Auflage, Arnold, Dresden 1811.

— (1813) Geist der neuen (homöopathischen) Heil-lehre.Allgemeiner Anzeiger der Deutschen(1813), 1. Bd., Nr. 62, 625-633 und Nr. 63, 641-648.

20. Hahnemann, S (1820)Ueber das Selbstbereiten und Selbstdarreichen der Arzneien von Seiten der homöopathischen Aerzte. Stapfs Kleine medicinische Schriften von Samuel Hahnemann(1829) 2. Bd., S. 192-199. Dresden u. Leipzig, Arnoldschen Buchhandlung.

— (1821) Wie können kleine Gaben so sehr verdünnter Arznei, wie die Homöopathie sie vorschreibt, noch Kraft, noch große Kraft haben? In: Reine Arzneimittellehre. 6 Th., Dresden 1821, S. V-XVI.

21. Hahnemann, S (1825)Wie ließe sich wohl die Homöopathie am gewissesten wieder ausrotten?Allgemeiner Anzeiger der Deutschen(1825), 2. Bd., Nr. 227, 2763-2770.

22. Hahnemann, S (1828) Die chronischen Krankheiten, ihre eigenthümliche Natur und  homöopathische Heilung. Dresden u Leipzig. Arnoldischen Buchhandlung. 1828.

23. Hahnemann, S (1832)Ein Wort an die Leipziger Halb-Homöopathen.Leipziger Tageblatt(1832), 2. Bd., Nr. 126, 1449-1450.

24. Hahnemann, S (1833)An meine ächten Schüler. Allgemeine homöopathische Zeitung(1833), 2. Bd., Nr. 1, 1-3.

25. Hahnemann, S (1833) Organon der Heilkunst, Auflage, Köthen. Dresden u. Leipzig, 1833. Heidelberg: Haug, 1987.

26. Hahnemann, S (1835)Allocution de Samuel Hahnemann.Discours prononcé à l’ouverture de la session de la Société Homéopathique Gallicane. Paris, le 15 septembre  In den Gesammelten kleinen Schriften von Samuel Hahnemann. Herausgegeben von Josef M. Schmidt u. Daniel Kaiser, Heildelberg: Haug 2001.

27. Hahnemann, S (1842)Organon der Heilkunst. Nach d. handschriftl. Neubearb. Hahnemanns für d. 6. Aufl. hrsg u. mit Vorw. v. von Richard Hahehl.- Nachdr. d. Ausg. Leipzig, Schwabe, 1921.- Heilderberg: Haug, 1988.

28. Osler, W (1892) The Principles and Practice of Medicine, designed for the use of practitioners and students of Medicine. Appleton Press, USA, 1892.

29. Kent, JT (1900) Lectures on Homoeopathic Philosophy. Lecture I. (1900). 5th edition 1954, Chicago. Reprinted 1986, B. Jain Publishers New Delhi.

30. Buckingham, E (1914) On Physically similar systems: Illustrations of the use of dimensional equations. Rev. 4: 345-376.

31. Rayleigh, Lord (1915)The principle of similitude.Nature 95 (1915) No 2368 (March 18): 66–68.

32. Thompson, D’Arcy W. (1915) The principle of similitude. Nature95 (1915) No 2373 (April 22): 202.

33. Schlegel, E (1925) Samuel Hahnemanns Ordnung der Heilkunde. Vorwort. Johannes Sonntag/Verlagsbuchhandlung. Regensburg. 1925.

34. Kandinski, W (1926) Punkt und Linie zu Fläche. Beitrag zur Analyse der malerischen Elemente. Bauhausbücher. Verlag Albert Langen, München, 2. Auflage 1928, S. 51.

35. Crisógonode Jesús Sacramentado, P. (1935) San Juan de la Cruz: el hombre, el doctor, el poeta. Biografía. Colección Pro Ecclesia et Patria Nº 2, Ed. Labor S.A., Barcelona, 1ª Ed. 1935, pp. 56 ss.

36. Thibon, G (1941)Destin de l’homme. Ivresse de la Nature; Mystère et Pensée. Desclée, De Brouwer.

37. Zubiri, X (1942) La verdad y la ciencia en Naturaleza, Historia, Dios. Editora Nacional. Madrid, 1944.

38. Thibon, G (1945) Ce que Dieu a uni.Essai sur l’amour. Le conflit entre l’esprit et la vie. Lardanchet, Lyon, 1945; rééd. Librairie Arthème Fayard, Paris, 1962.

39. Waddington, C.H. (1957)The Strategy of the Genes. A Discussion of Some Aspects of Theoretical Biology. London, George Allen & Unwin, 1957, p. 32.

40. Stahl, W (1961/1962) Dimensional Analysis In Mathematical Biology. Bulletin of Mathematical Biophysics. 1961, 23(4): 355-376.; 1962, 24(1): 81-108.

41. Kuhn, T.S. (1962) The Structure of Scientific Revolutions. Chicago: University of Chicago Press (International encyclopedia of unified science, Vol. 2, No. 2).

42. Przywara, E (1962) Analogia Entis. Johannes Verlag Einsiedeln, Freiburg. 3. Auflage 1996 ISBN 3 89411 190 9

43. McLuhan, M (1964)Understanding Media: The Extensions ofMan.  1. The Medium is the Message. Mentor, New York, 1964.

44. Zubiri, X (1966) Notas sobre la inteligencia humana.Asclepio, Archivo Iberoamericano de Historia de la Medicina y Antropología Médica18-19 (1966-67): 341-353.

45. Hesse, M  (1966)Models and Analogies in Science, revised ed.; Notre Dame, Indiana: Notre Dame University Press, 1966.

46. Cochrane, A. L. (1971) Effectiveness and Efficiency. Random reflections on health services. Nuffield: Provincial Hospitals Trust. https://www.nuffieldtrust.org.uk/files/2017-01/effectiveness-and-efficiency-web-final.pdf

47. Ramoneda, J (1982) El sentit íntim. Crítica del sentit comú. Edicions 62, Barcelona. 1ª ed. 06.1982. pp: 110, 112.

48. Thibon G (1985) Être et connaître; L’écho et la réponse à Le voile et la masque. Librairie Arthème Fayard, Paris, 1985.

49. Seiler, Hp (1986) Der Kosmonenraum. Ansätze zu einer ganzheitlichen Betrachtung von Raum, Zeit, Leben und Materie aufgrund einer erweiterten Neuformulierung der Physik F.A. Mesmers. VGM Verlag für Ganzheitsmedizin. Essen, 1986.

50. Resch, G & Gutmann, V (1986) Wissenschaftliche Grundlagen der Homöopathie. O.-Verlag Berg am Strabberger See, 1986 ISBN 3-88950-025-0

51. Hellman, D.H. (Ed.) (1988) Analogical Reasoning. Perspectives of Artificial Intelligence, Cognitive Sciencie, and Philosophy. Kluwer: Springer, Dordrecht.ISBN 978-94-015-7811-0 https://doi.org/10.1007/978-94-015-7811-0

52. Clement, J (1988) Observed Methods for Generating Analogies in Scientific Problem Solving. Cognitive Science. 12, 563-586 (1988).

53. Rosen, R (1989) Similitude, similarity and scaling.Landscape Ecology 3nos. 3/4 pp 207-216(1989)

54. Margulis, L (1990) Kingdom Animalia: The Zoological Malaise from a Microbial Perspective. Amer. Zool., 30:861-875 (1990).

55. Darrigol, O (1992) From c-Numbers to q-Numbers: The Classical Analogy in the History of Quantum Theory.Berkeley:  University of California Press,  1992. http://ark.cdlib.org/ark:/13030/ft4t1nb2gv/

56. Sherr, J (1994) The Dynamics and Methodology of Homoeopathic Provings. Dynamic Books,

57. Thibon G (1995) L’illusion féconde. Progrés du réduccionisme. Librairie Arthème Fayard, Paris, 1995.

58. Gareev, F et al. (1995) Principle of Similitude and Resonance Phenomena in Subatomic and Atomic Physics. Hadron’95. Proceedings ot the 6th. International Conference On Hadron Spectroscopy. The University of Manchester. UK 10th-14th July 1995. World Scientific Publish.: 506.

59. Klunker, W (1996) Das Prinzip Homöopathie.Zeitschrift für Klassische Homöopathie1/96.Haug Verlag.

60. Klunker, W (1996) Heilkunde unter dem Anspruch von Gewißheit.Zeitschrift für Klassische Homöopathie40 (1996) 5, 185-194. Haug Verlag.

61. Swinburne, R  (1997)Simplicity as Evidence of Truth. Milwaukee, Wisconsin. MarquetteUniversity Press, 1997.

62. Bonfill, X et al. (1997) La medicina basada en la evidencia. Revista Española de Cardiología. Vol 50. Núm 12. Diciembre 1997.

63. Nabona, J  (1999)La homeopatía y la atención primaria. Editorial. FMC. Formación Médica Continuada en Atención Primaria, Vol. 6, No. 2, Febrero 1999: 69-70.

64. Teixeira, MZ (1999) Similitude in modern pharmacology. British Homeopathic Journal(1999) 88, 112-120.

65. De Schepper, L (1999) The Real Danger to Homeopathy: Pseudo-Homeopathy.Homeopathy Today. National Center for Homeopathy. November, 1999.

66. Wilson, H (2000) The myth of objectivity: is medicine moving towards a social constructivist medical paradigm? Family Practice. 2000; 17(2): 203-209.

67. Kaptchuk TJ (2001) The Double-blind, Randomized, Placebo-controlled Trial: Gold     Standard or Golden Calf?   Journal of Clinical Epidemiology54(6): 541-9, July 2001           DOI1016/S0895-4356(00)00347-4

68. Walach, H (2001) The Efficacy Paradox in Randomized Controlled Trials of CAM and Else where: Beware of the Placebo Trap. Editorial.The Journal of Alternative and Complementary Medicine. July 2001, 7(3): 213-218. https://doi.org/10.1089/107555301300328070

69. Relman, A & Angell, M (2002)America’s Other Drug Problem. How the drug industry distorts medicine and politics. The New Republic :December 16, 2002 : 27-41.

70. Popp, F-A (2003) Properties of biophotons and their theoretical implications. Indian Journal of Experimental Biology. 2003 May; 41(5): 391-402.

71. Rey, L (2003) Thermoluminiscence of ultra-high dilutions of lithium chloride and sodium chloride. Physica A 323 (2003): 67-74. doi:10.1016/S0378-4371(03)00047-5

72. Bell, IR et al. (2004) Improved clinical status in fibromyalgia patients treated with individualized homeopathic remedies versus placebo.Rheumatology2004;43:577–582. doi:10.1093/rheumatology/keh111

73. Frei, H et al. (2005) Homeopathic treatment of children with attention deficit hyperactivity disorder: a randomised, double blind, placebo controlled crossover trial. Eur J Pediatr(2005) 164: 758–767. DOI 10.1007/s00431-005-1735-7

74. Ioannidis, JPA (2005) Why Most Published Research Findings Are False. Essay. PLoS Med2(8): e124. DOI:1371/journal.pmed.0020124

75. Teixeira, MZ (2005)Paradoxical strategy for treating chronic diseases: a therapeutic model used in homeopathy for more than two centuries. Letter to the Editor. Homeopathy (2005)94, 265-266.

76. Walach, H / Linde, K / et al. (2005) Are the clinical effects of homeopathy placebo effects? Correspondence. The LancetVol 366 No 9503 December 17/24/31, 2005. pp. 2081-2082. doi:10.1016/S0140-6736(05)67878-6

77. https://www.boe.es/buscar/acphp?id=BOE-A-2006-13554Ley 29/2006. Cap V. De las garantías sanitarias de los medicamentos especiales. Artículo 50. Medicamentos homeopáticos.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2007-19249. Real Decreto 1345/2007: Art. 2. Definiciones. 31.Definición de medicamento homeopático. [Real Decreto 2208_1994, 16 noviembre Medicamentos Homeopáticos de uso humano de fabricación industrial.pdf].

78. Mamontov, E et al. (2006)The minimal, phase-transition model for the cell-number maintenance by the hyperplasia-extended homeorhesis. Acta Biotheoretica. no. 2, May-June, 2006.

79. Mamontov, E (2006)Homeorhesis and evolutionary properties of living systems: From ordinary differential equations to the active-particle generalized kinetics theory.Minisurvey presented at the 10th Evolutionary Biology Meeting at Marseille, September 20-22, 2006 (http://www.up.univ-mrs.fr/evol-cgr/pre_programme.php).

80. Walach, H et al. (2006) Circular instead hierarchical: methodological principles for the evaluation of complex interventions. BMC Medical Research Methodology2006, 6:29 doi:10.1186/1471-2288-6-29

81. Vithoulkas, G (2008)British media attacks on homeopathy: Are they justified?Homeopathy(2008) 97, 103-106.

82. Schmidt, JM (2008) Believing in oder to understand: Hahnemann’s hierarchisation of values. Homeopathy(2008) 97, 156-160.

83. Young NS et al. (2008) Why current publication practices may distort science. PLoSMed5(10):e201. doi:10.1371/journal. pmed.0050201

84. Nersessian, N & Chandrasekharan, S (2009) Hybrid Analogies in Conceptual Innovation in Science. Cognitive Systems Research. 10:3, 2009

85. Decullier, E et al. (2009) Inadequate Dissemination of Phase I Trials: A Retrospective Cohort Study. PLoS Med6(2): e1000034. doi:10.1371/ journal.pmed.1000034

86. Witt, C et al. (2009) Homeopathic treatment of patients with chronic sinusitis: A prospective observational study with 8 years follow-up. BMC Ear, Nose and Throat Disorders 2009, 9:7 doi:10.1186/1472-6815-9-7

87. Witt, C et al. (2010)Homeopathic treatment of patients with migraine: a prospective observational study with a 2-year follow-up period. J Altern Complement Med. 2010 Apr; 16(4):347-55. doi:10.1089/acm.2009.0376.

88. Seiler, Hp (2010) Homöopathie und Wissenschaft. Präsentation am DZVhAe-Kongress in Koethen vom 14.05.2010.

89. Vidal, C (2010) Computational and Biological Analogies for Understanding Fine-Tuned Parameters in Physics. Foundations of Science, 2010.15(4):375-393. 

90. Schmidt, JM (2010)Samuel Hahnemann und das Ähnlichkeitsprinzip.Zur Geschichte der Homöopathie und alternativer Heilweisen in Medizin, Gesellschaft u. Geschichte. Jahrbuch des Instituts für Geschichte der Medizin der Robert Bosch Stiftung. Band 29 · Berichtsjahr 2010.

91. Miles, A & Loughlin, M (2011) Models in the balance: evidence based medicine versus evidence-informed individualized care. Journal of Evaluation in Clinical Practice17 (2011) 531–536 doi:10.1111/j.1365-2753.2011.01713.x

92. Bolster, D et al. (2011) Dynamic similarity, the dimensionless science. Physics today. Sept. 2011: 42-47. www.physicstoday.org

93. Prasad, V et al. (2012) Reversals of Established Medical Practices Evidence to Abandon the Ship. JAMA, Jan 2012 DOI: 10.1001/jama.2011.1960

94. Pradeau, T (2012) The Limits of the Self: Immunology and Biological Identity. Oxford University Press, 2012, ISBN 9780199775286.

95. Barnett, K et al. (2012) Epidemiology of multimorbidity and implications for health care, research, and medical education: a cross-sectional study. Lancet, Vol. 380, July 7, 2012: 37-43. DOI:1016/S0140-6736(12)60240-2

96. Posadzski, P et al. (2012) Adverse effects of homeopathy: a systematic review of published case reports and case series. Int J Clin Pract, December 2012, 66, 12, 1178–1188. doi: 10.1111/ijcp.12026

97. Nabona, J (2013)Los Temas y su supuesta utilidad en el conocimiento de la enfermedad experimental.01.2013. www.nabonahomeopatia.cat/informacio

98. Gärdenfors P, Zenker, F (2013) Theory Change as Dimensional Change: Conceptual Spaces Applied to the Dynamics of Empirical Theories. Synthese(2013) 190:1039-1058. doi:10/1007/s11229-011-0060-0

99. Gøtzsche, PC (2013)Deadly medicines and organized crime. How big pharma has corrupted healthcare.London: Radcliffe Publishing Ltd; 2013

100. Wallace, D (2013)A mitochondrial bioenergetic etiology of disease.J Clin Invest. 2013; 123(4):1405–1412. doi:10.1172/JCI61398.

101. Hofstadter, D & Sander, E (2013) Surfaces and Essences: Analogy as the Fuel and Fire of Thinking. Basic Books. ISBN 9780465018475 and 021581 (e-book)

102. Hahn, R (2013) Homeopathy: Meta-Analyses of Pooled Clinical Data. Review Article. Forsch Komplementmed2013;20:376-381. DOI: 10.1159/000355916

103. Rutten, L et al. (2013) Plausibility and Evidence: the case of homeopathy.Med Health Care Philos. 2013 Aug; 16(3): 525-532. doi: 10.1007/s11019-012-9413-9

104. Rzepiński, T (2014) Randomized controlled trials versus rough set analysis: two competing approaches for evaluaing clinical data. Theor Med Bioeth(2014) 35:271–288. DOI 10.1007/s11017-014-9283-7

105. Alonso, F & Cortiñas, S (2014) La pseudociencia y el poder de los medios de comunicación. La problemática ausencia de bases teóricas para afrontar el fenómeno. Historia y Comunicación Social. Vol. 19. Núm. Especial Marzo: 93-103.

106. Nabona, J (2014) Objeciones al Libro blanco de la Homeopatía.  https://goo.gl/4d6I98

107. Duesberg, P et al. (2003) The chemical basis of various AIDS epidemics: recreational drugs, anti-viral chemotherapy and malnutrition. Biosci. Vol. 28, No. 4: 383-412, June 2003.

— (2011) AIDS since 1984: No evidence for a new, viral epidemic- not even in Africa. Italian Journal of Anatomy and Embriology. Vol. 116, n. 2: 73-92, 2011.

— Goodson, P (2014) Questioning the HIV-AIDS Hypothesis: 30Years of Dissent. Front Public Health 2014 Sep 23; 2:154. doi:10.3389/fpubh.2014.00154.

108. Niggli, HJ (2014) Biophotons: Ultraweak Light Impulses Regulate Life Processes in Aging. J Gerontol Geriat Res3: 143. doi:10.4172/2167-7182.1000143

109. Van Wijk, R et al. (2014) Towards whole body ultra-weak photon counting and imaging with a focus on human beings: A review. Journal of Photochemistry and PhotobiologyB: Biology. In Ultra-weak photon emission from living systems – from mechanism to application. Edited by Pavel Pospíšil. Vol. 139, 5 October 2014, pp 39-46.

110. Tang R, Dai J (2014) Biophoton signal transmission and processing in the brain. Journal of Photochemistry and Photobiology B: Biology. In Ultra-weak photon emission from living systems – from mechanism to application. Edited by Pavel Pospíšil. Vol. 139, 5 October 2014, pp 71-75.

111. Nabona, J (2014) L’Homeopatia pura.09.2014. https://goo.gl/c1o7nL

112. Spence, D (2014)Evidence based medicine is broken.Views & Reviews. BMJ2014;348:g22  doi: 10.1136/bmj.g22

113. Walach H, Fischer K (2014) Scientabilität- ein brauchbares Konzept? http://de/media/Walach-Leserbrief_Christian-Weymayr_ZEFQ_2013-lang.pdf

114. Behnke, J (2014) Wissenschaft und Weltanschauung. Eine epistemologische Analyse der Paradigmenstreits in der Homöopathieforschung. Dissertation zur Erlangung der Doktorwürde. Essen, 2014. https://opus4.kobv.de/opus4-euv/files/201/Behnke_Jens.pdf

115. Mathie, R et al (2014) Randomised placebo-controlled trials of individualised homeopathic treatment: systematic review and meta-analysis. Systematic Reviews2014, 3:142 http://www.systematicreviewsjournal.com/content/3/1/142

116.Prasad, R (2015) How the creative use of analogies can shape medical practice.Journal of Evaluation in Clinical Practice, 21, 3.DOI: 10.1111/jep.12334  

117. Macías-Cortés, EdC et al. (2015) Individualized Homeopathic Treatment and Fluoxetine for Moderate to Severe Depression in Peri- and Postmenopausal Women (HOMDEP-MENOP Study): A Randomized, Double-Dummy, Double-Blind, Placebo Controlled Trial. PLoS ONE10(3): e0118440. doi:10.1371/ journal.pone.0118440

118. Horton, R (2015) Offline: What is medicine’s 5 sigma? Comment. thelancet.comVol. 385 April 11, 2015 DOI: https://doi.org/10.1016/S0140-6736(15)60696-1

119. Nabona, J (2015) El Principi de la similitud en l’educació i la praxi mèdica. 04.15. COMB. Jornada commemorativa 125 anys de la fundació de l’A.M.H.B. www.nabonahomeopatia.cat/ponencia

120.Roberts, R & Tournier, A (2015) The best studies show individualised homeopathic treatment has benefical effects beyond placebo. HRIResearch Article, Issue 29 Autumn 2015. www.HRI-research.org

121. Zohuri, B (2015) Similitude Theory and Applications in Dimensional Analysis and Self-Similarity Methods for Engineers and Scientists. Springer International Publishing Switzerland 2015. DOI 10.1007/978-3-319-13476-5_2

122. StandfordUniversity(2015-16) ME13N: The Great Principle of Similitude – Dimensional Analysis.   https://stanford.edu/frosh/great-principle-similitude

123. Escribà-Sales, E et al (2015) La pseudociencia en los medios de comunicación: estudio de caso del tratamiento de la homeopatía en la prensa española y británica durante el período 2009-2014. Panace@2015; 16(42): 177-183. <http://tremedica.org/panacea.html>

124. Nabona, J (2016) La negación de la base científica de la Homeopatía. La Autocrítica necesaria.http://goo.gl/l0gukt

125. Nabona, J (2016) Objeciones a la Declaración de las Sociedades Científicas Homeopáticas de España. Carta abierta a los Dirigentes de la Asamblea Nacional de Homeopatía. http://goo.gl/Dfqadt

126. Flanagin, A (2016) Retract – and replace? JAMA may expand use of this tool. https://retractionwatch.com/2016/06/20/retract-and-replace-jama-may-expand-use-of-this-tool/

127. Murad, MH et al (2016) New evidence pyramid. Evid Based Med2016 21(4): 125-127 doi: 10.1136/ebmed-2016-110401

128. Nabona, J (2016) Els metges hahnemannians. 10.2016. https://goo.gl/Ol2FKc

129. Stegenga, J (2016) Hollow Hunt for Harms. Perspectives on Science2016, vol. 24 no. 5. The Massachusetts Institute of Technology. doi:10.1162/POSC_a_00220

130. Teixeira, MZ (2017) Therapeutic use of the rebound effect of modern drugs: “New homeophatic medicines”.Rev Assoc Med Bras2017; 63(2):100-108.  doi:10.1590/1806-9282.63.02.100

— Scientific basis of the homeopathic healing principle in modern pharmacology.Revista de Homeopatia2017;80 (Supl): 36-81.

131. Gupta, S et al (2017) Hiding in Plain Sight – Resurrecting the Power of Inspecting the Patient. JAMA Intern Med.2017;177(6):757-758.doi:10.1001/jamainternmed.2017.0634

132. Conn, A et al. A Statistical Description of Plant Shoot Architecture.Current Biology2017 Jul 24: 27(14):2078-2088.e3. DOI: http://dx.doi.org/10.1016/j.cub.2017.06.009

133. Vithoulkas, G (2017) An innovative proposal for scientific alternative medical journals. Journal of Medicine and Life 10, Issue 3, July-September 2017, pp.197-199.

134. Gao, L et al. (2017)Medication usage change in older people (65+) inEngland over 20 years: findings from CFAS I and CFAS II. Age and Ageing. 26 September 2017. https://doi.org/10.1093/ageing/afx158

135. NORC and IHI/NPSF (2017) American’s Experiences with Medical Errors and Views on Patient Safety. Final Report. University of Chicago, IL.Cambridge, MA: Institute for Healthcare Improvement; September 28, 2017.

136. Nabona, J (2017) La pseudohomeopatia al si de la “medicina integrativa”. L’acientificitat potenciada. https://goo.gl/3Js241

137. O’Mahony, S (2017) Medicine and the McNamara fallacy. J R Coll Physicians Edinb2017; 47: 281–7 | doi: 10.4997/JRCPE.2017.315

138. van der Marck, MA et al. (2017) On evidence-based medicine. Correspondence. thelancet.com Vol. 390, November 18, 2017, 2244-2245.

139. Behnke, J(2017) The Scientific Background of Current Homeopathy Debates.Interview with Dr. Jens Behnke about the evidence for homeopathy, research methodology and the interpretation of data from clinical trials. https://www.carstens-stiftung.de/artikel/the-scientific-background-of-current-homeopathy-debates.html

140. Nabona, J (2017)El punt negre del sistema sanitari. 25.11.2017. https://goo.gl/sgJuJy

141. The Lancet (2017) Personalised medicine in the UK. Editorial. The Lancet. Dec 21, 2017. http://dx.doi.org/10.1016/

142. Mbadiwe, T (2017) Bias in Clinical Research: The Streetlight Effect. Dec 26, 2017. http://www.infectiousdiseaseadvisor.com/tafari–mbadiwe/author/48705/

143. Nabona, J (2018) La Confusió pseudohomeopatia|Homeopatia. Per què? Per a què? https://goo.gl/cyVCbS

144. Welch, D et al. (2018) Far-UVC Light: A new tool to control airborne-mediated microbial diseases. Scientific Reports. (09 Feb. 2018) 8:2752 DOI:10.1038/s41598-018-21058-w

145. Alahdab, F et al. (2018) Treatment Effect in Earlier Trials of Patients With Chronical Medical Conditions: A Meta-Epidemiological Study. Mayo Clin Proc. March 2018;93(3):278-283 https://doi.org/10.1016/j.mayocp.2017.10.020

146. Brian, JP et al. (2018): Undisclosed conflicts of interest among biomedical textbook authors, AJOB Empirical Bioethics, DOI: 10.1080/23294515.2018.1436095

147. Nabona, J (2018) El concepte homeòrresi per a la comunicació científica mèdica. Ponència VII Jornades Científiques de l’A.M.H.B., 12-13.05.2018, Barcelona. nabonahomeopatia.cat/homeorhesis

148. Hanlon, P et al (2018) Frailty and pre-frailty in middle-aged and older adults and its association with multimorbidity and mortality: a prospective analysis of 493 737 UK Biobank participants. Lancet Public Health, June 13, 2018. http://dx.doi.org/10.1016/S2468-2667(18)30091-4

149. Pervasive Powers (2018) Corporate Authority in the Shaping of Public Policy. The pervasive power of corporate business. Conference. 14-16 June 2018, Paris, France. https://pervasivepowers.sciencesconf.org/

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.