Vaccines que no immunitzen

A Catalunya s’administren més de 3,2 milions de dosis de vacunes a més d’1,5 milions de persones cada any —amb un cost de més de 70 milions d’euros.

[Extret de les Notes esparses de la Vall d’en Bas, publicades per Xavier Borràs al núm. 13 de La Resistència.]

En pocs dies em sorprenen dues notícies, relacionades amb el lucratiu i sagrat negoci de les vaccinacions, que han passat gairebé desapercebudes per als fabricants d’escàndols.

D’una banda, la malaurada mort d’un infant, una nena d’onze mesos de Golmés (Pla d’Urgell), que va traspassar a Sabadell a causa d’una meningitis, però que «havia seguit perfectament el calendari de vacunes», segons va confirmar el responsable del Servei de Vigilància Epidemiològica a Lleida. En aquesta ocasió no hem sentit piular cap dels acèrrims defensors a ultrança de les vaccines i cap d’ells no ha comentat el fet que havia estat vaccinada als 2, 4 i 11 mesos del pneumococ i als 4 del meningococ, a més d’haver rebut en un sol còctel, i en tres dosis (també en els mateixos períodes), l’anomenada vaccina hexavalent (per a «protegir» de la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, l’haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B9).

De l’altra, la mort de 107 persones a Galícia —majors de 65 anys, amb altres factors que en diuen «de risc»— pel virus de la grip, de les quals 61 havien estat prèviament vaccinades d’aquest virus. En aquest cas, també és ben curiós el tractament informatiu que hi donen tant el Servei de Salut de Galícia com els mitjans de comunicació que fan copy and paste dels informes oficials sense dubtar-ne, perquè, arterament hi destaquen que dels 107 malaurats traspassos 46 no s’havien vaccinat, quan precisament la notícia és que hi ha més morts entre els qui van seguir el tractament isopàtic que no pas entre els qui no el van fer.

A Catalunya s’administren més de 3,2 milions de dosis de vacunes a més d’1,5 milions de persones cada any —amb un cost de més de 70 milions d’euros— i, igual que a la resta de l’Estat, no són obligatòries, però se’n presenta la necessitat tot fent servir les escoles com a centres sanitaris, amb què la responsabilitat dels tutors (pares i mares) és traspassada a mestres i professors, alguns dels quals, sortosament, se n’han declarat insubmisos.

En una època en què la salubritat, la bona alimentació i la cura amorosa, especialment dels infants, és incomparable a les èpoques de misèria i insalubritat dels inicis de les vaccines, és realment preocupant que actualment s’administrin fins als 14 anys d’edat 13 vaccines en diverses dosis, quan fins a l’any 1972 (en què es va establir el primer calendari oficial, amb l’administració isopàtica als centres sanitaris, si més no a Barcelona) amb prou feines se n’administrava quatre: verola, DTP (diftèria, tos ferina, tètanus) i poliomielitis.

És evident que hi ha un gran beneficiari de tot aquest maremàgnum mèdic: la indústria farmacèutica. A tall d’exemple, cal recordar la suposada pandèmia de la grip A (H1N1) decretada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 2009, que va suposar guanys milionaris per a Gilead Sciences, empresa que va rebre centenars de milions d’euros pels drets de la patent del Tamiflu, que es troba en mans de l’empresa Roche des de l’any 1996. Tots els governs del planeta van comprar grans partides de Tamiflu, malgrat la seva més que qüestionada eficàcia i idoneïtat. Entre els efectes secundaris que he esmentat, el propi prospecte es parla de «convulsions i deliri (amb símptomes com alteració en els nivells de consciència, confusió, comportament anormal, trastorns delirants, al·lucinacions, agitació, ansietat, malsons), que en rares ocasions van tenir com a resultat autolesió o un desenllaç mortal» (una manera de no dir que algunes persones han mort a resultes de prendre aquest «antiviral»). El Ministeri de Sanitat espanyol en va comprar en aquella ocasió milions de dosis, que va pagar trinco-trinco i que finalment no va administrar.

L’actual medicina basada en l’aforisme hipocràtic dels «contraria contrariis» (és a dir, actuar en sentit invers al dels símptomes), ja dibuixada per Empedòcles al segle V aC, evidentment no ha tingut ni té en compte un factor fonamental: el que podríem dir-ne el terreny, el context,  la psora de cada individu i la capacitat de la seva resposta immune quan s’esdevé una oportunitat infecciosa. Amb les «armes químiques» actuals i les immunitzacions isopàtiques se suprimeix l’expressivitat simptomàtica i patològica dels processos inflamatoris aguts…, però de mals i de remeis ja en continuarem parlant un altre dia.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.