El fracàs absolut del model preventiu i terapèutic microbicèntric, no ja per a restablir la salut, sinó ni tan sols per a protegir el baix nivell de salut dels més vulnerables i millorar una mica el seu grau d’immunocompetència, s’ha vist exemplificat en les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat. És el que explica en un recent report científic el doctor Joaquim Nabona. [Vegeu «La deguda optimització de l’eficiència immunitària individual per a la prevenció i tractament de les dishomeòrresis infeccioses. DOI: 10.13140/RG.2.2.13387.21281, el qual es refereix bàsicament al fracàs del model microbicèntric implementat en els sistemes sanitaris, del tot incapaç de restablir la integritat i optimitzar l’eficiència de l’homeòrresi fotodinàmica immunitària individual, i millorar-ne la resiliència i la salut.]
Dins d’aquest marc referencial des de fa mesos es reemet i repeteix un discurs institucional i mediàtic amb un missatge ben explícit:
«Contagi (natural) No. Inoculació (artificial/vaccinal) Sí.»
Un veritable insult a la ciència —i a la lògica. És el discurs del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, que parteix de la falsa premissa que hi ha una única causa microbiana suficient de les «malalties» infeccioses, científicament confutable.
Infecció i «malaltia» infecciosa
El concepte infecció —i així també el concepte contagi— és propi de la deguda adaptació fisiològica immunitària de les espècies microbianes (vegetals, animals, ésser humà inclòs) sanes al medi microbià.
S’entén ara que tots nosaltres en el degut procés d’adaptació al medi per haver-nos contagiat, infectat, per centenars i centenars de microorganismes diferents, i haver-nos immunitzat activament i natural davant d’ells (o estar en procés de fer-ho), en siguem portadors asimptomàtics.
Per tant, el concepte «infecció» no s’ha de confondre mai amb el concepte «malaltia infecciosa», això és, no s’ha de fer un ús sinonímic dels termes «infecció» i «malaltia» infecciosa. Hi ha una diferència crítica entre infecció i «malaltia» infecciosa.
Així, una cosa és el contagi/infecció per un virus, per exemple, el SARS-CoV-2, i tota una altra cosa és la «malaltia» infecciosa, la patogenicitat genòmica i antigènica, que en pot resultar, la Covid-19, si, i només si, la immunocompetència de l’hoste és subeficient, sub-òptima. La mera infecció —la detecció o presència d’un agent infecciós potencialment patogen— al compartiment extern de l’organisme no es pot equiparar mai a «malalti» infecciosa.
Contagiar-se en salut
Ens hem contagiat i estem crònicament i fisiològica infectats per milers i milers de microorganismes. Els hostatgem. No només això, sinó que tots ens hem i ens hauríem de contagiar, d’infectar —adaptativament, fisiològica— per les noves espècies d’agents microbians, potencialment patògenes, que van i aniran emergint, i immunitzar-nos individualment, activa i natural, enfront d’elles, sempre amb el benentès que la nostra competència immunitària sigui òptimament eficient.
El microbioma mutualista simbiòtic del compartiment extern de l’organisme és un consorci dinàmic de bacteris, virus, fongs i protozous que integra el nostre sistema immunitari. En certes circumstàncies i moments immunocompetencials de l’hoste alguns dels seus membres ordinaris —«amfibionts»—, poden guanyar en virulència relativa i esdevenir patògens.
S’estima que un 8% del nostre genoma (ADN) deriva evolutivament d’elements semblants a retrovirus, anomenats retrovirus endògens, molt probablement remanents de la infecció i invasió de la línia germinal per retrovirus exògens, que va quedar fixada en la filogènia fa milions d’anys.
El sistema defensiu, en estat de salut, manté aquests gèrmens sota control a base de mantenir-ne baixa la virulència i antigenicitat, però simultàniament el cultiva, atès que salvaguarden l’home enfront de les espècies virulentes del mateix gènere, i proporcionen, també, immunitat. Aquests gèrmens desarmats, tornats hipovirulents, que viuen en les superfícies immunitàries de l’home, el fan immune enfront de cada homòleg microbi-específic salvatge.
Cal discernir, doncs, els gèrmens —immunitàriament desarmats, hipovirulents, els nostres amics i aliats del nostre microbioma—, dels gèrmens salvatges (relativament) virulents, patògens potencials.
La immunitat innata és la primera línea de defensa del compartiment extern de l’organisme —pell, mucoses, sang— per a preservar la identitat individual, i conserva memòria immunològica. Els neutròfils (els leucòcits més abundants a la nostra sang) hi juguen un paper fonamental. A les vies respiratòries, a més a més, els macròfags alveolars hi participen activament.
El resultat d’una infecció és, doncs, una funció de la interacció hoste-microbi, en la qual l’hoste té un rol determinant significatiu, i no és només una funció del microbi.
La virulència relativa microbiana
La virulència és una propietat microbiana que només es manifesta en un hoste susceptible —amb un microbioma associat al compartiment extern de l’organisme— en determinades circumstàncies i moments.
En la interacció hoste-microbi, la virulència, això és, la infectivitat o potència infectiva, la patogenicitat genòmica d’un microorganisme sempre és relativa, mai absoluta, perquè el genoma de l’hoste, concretament el del seus immunòcits juga un rol fotodinàmic determinant, significativament superior.
La virulència d’un microorganisme, d’un patogen depèn directament de la intensitat de radiació fotodinàmica informativa genòmica, i aquesta sempre és relativa respecte a la potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste, és a dir, la seva immunocompetència. Això explica per què gèrmens membres del microbioma mutualista aparentment sense factors de virulència o potencial patogènic genòmic poden en un moment donat mediatitzar «malalties» infeccioses en l’hoste.
Un mateix microbi es pot comportar com a mutualista, és a dir, simbiòtic, o bé patogen, o bé oportunista, en funció del grau d’immunocompetència de l’hoste. La virulència —sempre relativa—, la força reproductiva, la potència ofensiva de l’agent microbià, és l’emissió fotodinàmica genòmica informativa de l‘ADN (o ARN) viral del genoma microbià enfront de l’emissió fotodinamica genòmica informativa de l’ADN cel·lular de l’hoste —del genoma cel·lular de l’hoste. Si l’emissió virulenta microbiana és d’una freqüència més alta que l’emissió de l’ADN mitocondrial immunocític de l’hoste infectat, l’agent infectant s’anirà replicant i envairà un territori del compartiment extern de l’organisme de l’hoste. Serà l’inici de la «malaltia» infecciosa.
Tot i que la virulència microbiana és relativa, sí és cert que hi ha alguns pocs microorganismes i virus amb alta capacitat patogènica genòmica (infectiva) i antigènica. Però, aquest no és pas el cas del SARS-CoV-2.
Una malaltia infecciosa vírica aguda és, de fet, la batalla entre dos sistemes d’informació biofotònica. La reducció de la virulència relativa de l’agent infecciós és un procés fotodinàmic genòmic. S’entén així que una malaltia infecciosa sigui, de fet, una lluita energètica-lumínica fotodinàmica, fotogenòmica.
Per això, la radiació ultraviolada solar (UVB) que arriba fins a la pell de l’hoste paral·lelament activa la immunitat cel·lular de l’hoste i inactiva significativament la virulència relativa genòmica dels bacteris i virus que es transmeten per via aèria. Per aquesta raó, l’exposició al sol al llarg de l’any és el factor epigenètic que més afavoreix que els menors i adults es puguin immunitzar activament i naturalment enfront de la virulència relativa, molt atenuada per la radiació UVB, dels microbis aeris amb genoma fotosusceptible, com és el cas dels coronavirus.
L’exposició solar és, doncs, la millor «vacuna natural» davant d’ells.
El discurs pseudocientífic del model microbicèntric
L’única finalitat del discurs pseudocientífic que defensa que la inoculació artificial (vaccinació) és precisament simular que el model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses implementat en els sistemes sanitaris sí que protegeix la salut dels més vulnerables, a fi i efecte que els seus usuaris no deixin mai de «creure» en «l’excel·lència» del sistema. Simula una cosa —que «sí que protegeix la salut dels més vulnerables»— per a dissimular, encobrir la seva absoluta incapacitat de protegir realment la salut dels més vulnerables, de restablir la integritat i optimitzar l’eficiència del sistema immunitari de les persones, i així restablir la salut dels menors i adults amb immunocompetència.
L’explotació biotecnològica, present i futura, impune i lucrativa, del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, implementat en els sistemes sanitaris, en detriment de la salut de les persones, que fa que aquestes esdevinguin cada cop més crònicament malaltes i vulnerables, és el fonament del «gran simulacre d’hiperrealitat pandèmica Covid-19» ordit per les forces ideològiques del capitalisme biomèdic, el gran atac a la simplicitat, la veritat, inherent al principi sempitern de la similitud.
Per aquesta raó, més que mai, cal explicar als quatre vents que la simplicitat inherent al principi de la similitud és la que fa que en l’estat de salut, la comesa genuïna del sistema immunitari és precisament immunitzar, preservar, la identitat, i així l’individu, perquè, en definitiva, la singularitat, la unicitat de la identitat biològica i personal individual és la plena salut.
La identitat és inherent a cada persona individual, d’ací la transcendència de la individualització de cada cas d’interacció hoste/patogen. La medicina només esdevé praxi científica quan sap identificar els casos individuals de malatia i els sap tractar eficientment, individualitzadament, per a restablir-ne la plena identitat, la seva salut, tot optimitzant l’eficiència del sistema immunitari, la immunocompetència individual.
En el model microbicèntric —al contrari que en l’hostecèntric—, tant la via enantiopàtica (contraria contrariis) com la via isopàtica (aequalia aequalibus), ancorades en els falsos punts de vista materials, moleculars de la causalitat i l’essència de la malaltia —dirigides a dianes terapèutiques materials, microbianes, moleculars— no tenen cap capacitat guaridora real, sinó que tan sols tenen efectivitat pal·liativa, repressiva/supressiva, transitòria –amb evidències científiques, estadístiques– sobre les «malalties» infeccioses agudes o cròniques i sobre disfuncions homeorrèsiques fotoimmunitàries.
La dignitat de tota persona malalta, sigui menor o adulta, afectada d’una «malaltia» infecciosa aguda o crònica no mereix, en ple segle XXI, intervencions mèdiques preventives i terapèutiques microbi cèntriques patogèniques, no individualitzades, «one-size-fits-all», que desconsiderin l’heterogeneïtat de cada individu i que siguin incapaces de restablir la integritat i d’optimitzar l’eficiència del seu sistema immunitari, la seva immunocompetència individual.
Aquest, també, és el cas de les immunitzacions actives artificials antigèniques isopàtiques no individualitzades (les vaccinacions). A nivell individual, i contràriament a les aparences, són un enorme frau malfaent de l’aliatge capitalisme biomèdic tecnològic/estats, l’antítesi de la medicina personalitzada, de precisió, una deu inestroncable de iatrogènia antigenopàtica inflamatòria crònica degenerativa, particularment en les persones menors i adultes més vulnerables, incapaces de produir nivells justos i suficients d’anticossos, enfront dels antígens inoculats directament al seu compartiment intern orgànic.