El SARS-Cov-2 i la Covid 19 a la llum de l’homeopatia

La gran prevalença de persones vulnerables, afectades per disfuncions cròniques, amb tot un viroma, tractades moltes d’elles amb antivirals i/o immunosupressors, fa que sigui ben fàcil que un coronavirus, patògen habitual d’infeccions respiratòries agudes, pugui mutar i es transformi generativament en el SARS-CoV-2. I no només això, sinó que per la mateixa immunocompetència i vulnerabilitat intrínseca de l’hoste, i en un determinat moment fotobiològic (ex. escassa irradiació solar, hivern, humitat, contaminació bloquejadora de la radiació UVB, deficiència de vitamina D, d’àcids grassos omega-3, contaminació electro-magnètica,…) la virulència incrementada de la mutació determini el desenvolupament, en aquest hoste, de la malaltia fotobiològica aguda Covid-19. A partir d’aquest moment aquest hoste serà transmissor del nou virus infectiu, i serà el primer ‘pacient zero’.

Per bé que no hi ha evidència que l’emergència del SARS-CoV-2, i l’esclat de la malaltia infecciosa mediatitzada pel nou coronavirus i la seva pandèmia, hagi estat iniciada intencionadament, cal observar la gran semblança existent —aparent, difícil de distingir—  entre un esclat natural d’una nova malaltia infecciosa epidèmica/pandèmica i el bioterrorisme intencionat o el llançament encobert internacional d’un agent biològic com a arma de terror fàcilment, mitjançant aerosols i seguint patrons estacionals. Així, es permetria portar a terme a gran escala un assaig, una simulació de guerra bioterrorista global, amb un potencial d’impacte en la salut pública (amb severitat i mortalitat associada) molt gran, generador de pànic públic i disrupció social, que hauria de saturar i col·lapsar els sistemes de salut, tot posant de manifest que totes les poblacions són semblantment vulnerables a les amenaces biològiques, i com els governs poden ser manipulats.

Aquests requisits els reuniria el SARS-CoV-2. En aquest sentit s’ha de tenir present que la deguda preparació del sistemes de salut pública per al bioterrorisme és en molts aspectes similar a la preparació que han de tenir per a malalties infeccioses epidèmiques que emergeixen naturalment.

La falsa batalla contra l’«enemic extern»

El pretext de «l’enemic extern», és a dir, l’estat d’alarma, la batalla, la guerra aquest «enemic invisible», al nou coronavirus —al qual s’ha de derrotar i vèncer—, «la protecció dels més vulnerables» i «salvar vides»…, s’utilitza per a ocultar la realitat del cap del mal, el punt de la malaltia, que cal saber tocar guaridorament. Es tracta, doncs, d’ocultar la causa endògena fotodinàmica interna que provoca la disfunció immunitària individual, subjacent en tota malaltia o síndrome, i encobrir a tot preu el punt negre dels sistemes de salut: la realitat iatrogènica, materialista reductora, pseudobeneficent, i pseudocientífica del dogma terapèutic actual implementat hegemònicament en els sistemes de salut, d’efectivitat únicament pal·liativa, supressora a curt termini i transitòria.

Es manipula, doncs, ideològicament la població, tot atemorint-la i fent-la creure que és especialment vulnerable davant «l’enemic extern», que amenaça els individus, i posa a prova la suposada fortalesa dels sistemes de salut, i que davant d’aquest «enemic» cal especialment protegir-se i protegir els més vulnerables. La finalitat és que el ciutadà no deixi mai de creure en l’excel·lència del ‘sistema de salut’, i en l’Estat, que vetlla per la salut dels més vulnerables,  i que no sigui conscient del seu dret a restablir la salut.

Així, es justifica la necessitat de noves vacunes isopàtiques i nous antivirals contra «l’enemic extern» i igualment  es jusitifica la necessitat de continuar explotant biotecnològicament i lucrativament el fals model monocausal microbià de les malalties infeccioses, tot destinant partides pressupostàries públiques extraordinàries a apuntalar «el gegant amb peus de fang», el sistema sanitari, dotant-lo de més personal, productes i recursos.

També, se censura i silencia la veu de la dissidència científica-mèdica que explica la veritat sanativa, i de passada la de qualsevol dissidència política. Ara, sota pretext de “l’enemic extern”, s’eclipsa i es nega la suprema eficiència sanativa (guaridora i preventiva) de l’homeopatia pura, tota simple, el mètode científic fotodinàmic individualitzat sanatiu que s’alça sobre la simplicitat inherent al principi de la similitud. I, en resum, s’aconsegueix que la superestructura ideològica i política escapi encara més a la nostra mirada.

La confusió vulnerabilitat•infecció•malaltia infecciosa

Tots som vulnerables davant «l’enemic extern», clama el discurs ideològic, i perquè aquesta fal·làcia funcioni no hi ha res més nefast que infondre por a la població tot fent valdre la confusió que envolta l’ús sinonímic dels termes infecció i malaltia infecciosa.

Segons la teoria del fals model monocausal microbià de les malalties infeccioses, el microbi, l’agent infecciós, és per si sol causa necessària i suficient de la malaltia infecciosa. Aquesta falsa premissa —pròpia de la segona meitat del segle XIX i totalment obsoleta en el tercer mil·leni—, és la pedra angular de la proclama ideològica emprada per a no reconèixer el fracàs del sistemes de salut. A més a més, incideix emocionalment i racionalment en la població tot fent-li creure que el confinament domiciliari davant aquest nou fenomen infecciós agut és per a protegir «els més vulnerables» de «l’enemic extern», el nou coronavirus.

El discurs ideològic del fals model monocausal microbià de les malalties infeccioses —formulat a partir d’una visió absolutament microbicèntrica de la patogènesi microbiana— negligeix la realitat fotodinàmica dels sistemes vivents i dels processos fotobiològics (infecciosos) en què microbi (virus), hoste i microbiota constantment interactuen conjuntament amb factors epigenètics fotònics.

La infecció, doncs, no s’ha de confondre mai amb la malaltia infecciosa. La infecció és un procés absolutament fisiològic que efectua l’homeòrresi fotodinàmica immunitària de tot organisme viu.

De fet, cal que tots nosaltres ens infectem i immunitzem sanament, al més aviat possible, davant tot agent microbià aliè, davant de cada nou virus, igual com ens hem anat infectant i immunitzant durant dècades davant els diferents microbis aliens, més o menys virulents, als quals hem estat exposats.

Infectar-nos i immunitzar-nos sanament és una funció fisiològica necessària per a la nostra adaptació al medi al llarg del nostre cicle vital, tot preservant la nostra més pròpia identitat. Com més tènue (atenuada) sigui en un moment donat la patogenicitat o virulència relativa d’un determinat agent infecciós, més fàcil ens resultarà immunitzar-nos davant d’ell.

De fet, tots nosaltres estem infectats i immunitzats de centenarss d’espècies microbianes que constitueixen la nostra microbiota, el nostre escut biofotònic microbià, la primera línia fotodinàmica de la nostra immunitat innata.

Si estem sans, tota infecció i inmmunització activa natural cursa asimptomàticament.

El confinament: innecessari i contraproduent

Ens trobem davant d’una malaltia fotobiològica aguda, autolimitada, estacional, de virulència relativa mitjana/baixa —en funció de la vulnerabilitat de l’hoste—, davant la qual encara no hi ha al nostre país immunitat de grup.

El confinament domiciliari obligat, contràriament al que es fa creure, no és només per a contenir la propagació aèria i transmissió interpersonal, local i/o inter-territorial del virus, i per a evitar nous contagis i infectats, i així procurar el bé de les persones individuals i de les famílies, ni per a «protegir els més vulnerables» i «salvar vides», sinó que el discurs ideològic en pro d’aquest confinament necessari és un discurs ideològic-polític, no pas científic.

Aquest discurs es basa en la protecció de les estructures ideològiques-polítiques que sustenten els sistemes de salut, i dels seus responsables, de la pressió que exerciria la gran prevalença de morbiditat i vulnerabilitat associada dels seus usuaris, si estiguessin majoritàriament afectats per la Covid-19, i acudissin als sistemes de salut. S’amaga, així, que la beneficència i eficiència de qualsevol sistema de salut es mesura en funció de la major o menor prevalença de (multi)morbiditat crònica i vulnerabilitat associada existent en la població coberta pel sistema.

És a dir, la fortalesa, la robustesa d’un sistema de salut és inversament proporcional a la prevalença de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada existent en la població. Contràriament al pensament materialista dominant, la resiliència dels sistemes de salut no hauria de dependre de les degudes inversions públiques o privades en dotacions per als sistemes, sinó del seu grau d’eficiència en el restabliment real de la salut i la disminució consegüent de la vulnerabilitat dels usuaris. Perquè com més alt sigui el nivell de salut individual, més alta serà la resiliència i menys fragils i vulnerables seran els individus.

També, s’oculta que hi ha una altíssima predominança de població amb comorbiditats i vulnerabilitat associades existents en els sistemes de salut. I, precisament, aquesta predominaça roman perquè aquests mateixos sistemes de salut, per l’èrronia terapèutica que apliquen sistemàticament, iatrogènicament, els han tornat vulnerables, és a dir, susceptibles d’emmalaltir agudament, en aquest cas pelSARS-CoV- 2.

Igualment, es tracta d’evitar com sigui un pic epidèmic perillós per a aquests sistemes de salut. Diferir en el temps que el gran nombre de persones vulnerables, que es poden contagiar, però que cal que més aviat o més tard s’immunitzin activament o passiva davant el nou coronavirus, s’infectin ara en poc temps. Així s’evita que acudeixin massivament i sobtadament, com una allau, als sistemes de salut per a ser   auxiliades,   saturant-los i col·lapsant-los.  Confinades repartidament en els domicilis, en canvi, és molt més probable que s’alenteixi la transmissió, que es vagin infectant gradualment, i així s’aplani i s’estengui en el temps la corba de l’epidèmia.

També, s’omet el paràmetre epidemiològic clau de la transmissió aèria de l’agent infecciós: el cofactor fotodinàmic estacional, la insolació i la radiació UVB solar, cada cop més intensa a la primavera, la qual afecta negativament la viabilitat i virulència relativa de l’agent infecciós, i positivament els hostes, especialment tractant-se d’una malaltia fotobiològica aguda, auto-limitada.

Aquesta realitat fotodinàmica explica perquè la propagació i transmissió aèria de l’agent infecciós, la seva viabilitat infectiva en aerosols, la major o menor virulència relativa de l’agent infecciós, i l’increment o decrement de nous contagis no ve pas determinada per la interacció i mobilitat social dels individus infectats (que encara no s’han immunitzat) d’una població. L’omissió metodològica d’aquesta important variable esbiaixa les estimacions resultants de models matemàtics de simulació epidemiològica basats en el paràmetre de la mobilitat poblacional.

S’aconsegueix, doncs, que un alt percentatge de la població (79,5%) no es contagiï, no s’infecti, i no passi la malaltia aguda, autolimitada, benigna, i, per tant, no s’immunitzi activament, i continuï essent-ne susceptible/vulnerable. És, serà, la gran justificació perquè en un segon temps la necessitat d’immunitzar-la passivament, artificialment, es procedeixi amb una vacuna específica.

Es tracta, doncs:

• d’encobrir l’absolut fracàs terapèutic dels ‘sistemes de salut’ davant les disfuncions cròniques que, per elles mateixes, ja tornen les persones cada cop més vulnerables i susceptibles de poder-se descompensar agudament per qualsevol procés fotobiològic agut;
• d’ocultar el fracàs preventiu dels ‘sistemes de salut’, absolutament incapaços de restablir la integritat i l’òptima eficiència de l’homeòrresi fotodinàmica immunitària individual, el fonament de la resiliència i;
• de silenciar al màxim el fet que es tracti d’un procés fotobiològic (infecciós) agut, autolimitat, estacional, l’agent mediador del qual —de virulència relativa mitjana-baixa— queda inhibit naturalment per la radiació fotodinàmica viricida UVB solar, i que, com a procés fotobiològic agut que és, requereix un tractament fotodinàmic individualitzat;
• d’implementar en els països del tercer món el mateix model de ‘sistema de salut’ dels països del primer món, perquè el capitalisme biomèdic s’expandeixi encara més en el seu poder quasi absolut.

El paper dels mitjans de comunicació i el «contagi psicològic»

En paral·lel, la immensa majoria dels mitjans de comunicació, que en cap cas no se surten de la «(des)informació oficial», ens «infoxiquen» amb la difusió de textos i imatges sobre el personal sanitari altament protegit —precisament en els focus d’infecció que són, per si mateixos, els interiors dels hospitals— per a no infectar-se de «l’enemic extern» que es transmet per l’aire.

a més a més, no paren d’emetre les xifres de nous contagiats infectats i de morts per «l’enemic invisible», el coronavirus SARS-CoV-2, quan, en realitat, en una bona part d’aquestes xifres aquest «enemic» no és pas la causa de la mort, sinó només un epifenomen (fenomen accessori que acompanya el fenomen principal i que no té influència sobre ell).

Els mèdia, doncs, són el suport imprescindible per a fer creïble el discurs ideològic per al confinament necessari. Un discurs pseudocientífic que confon les persones, i que fa que moltes d’elles es tornin espiritualment, anímicament, i també físicament, encara més vulnerables, ja que se senten «víctimes i culpables» alhora, per ser «portadores asimptomàtiques o presimptomàtiques», i per —erròniament— correlacionar ‘vulnerabilitat’ i ‘infecció’ amb ‘malaltia infecciosa’.

Hi ha multitud de coses que s’encomanen: el riure, el badallar, les modes… El «contagi psicològic» és el fenomen social-viral a través del qual les emocions i els comportaments relacionals de les persones   poden   despertar emocions i comportaments similars en els altres. En el cas del pànic i la por inherents a epidèmies i pandèmies, el ‘contagi psíquic’ és molt determinant, especialment en persones suggestibles, i predisposa marcadament al ‘contagi biològic’ real.

En la societat de la informació, el ‘contagi psicològic’ està en l’origen endogen fotobiològic del fenomen de la infecció. La impressionabilitat, la por, la suggestibilitat —com una veritable ‘infecció’—, la vulnerabilitat induïda per l’aprehensió impressiva d’imatges i notícies negatives que es difonen, és un factor fotodinàmic negatiu necessari perquè en una altra part del món, a partir de la disfunció crònica d’individus vulnerables, s’origini també endògenament —fotobiològicament, mimèticament, mutagènicament—, el nou virus, en un moment fotobiològic epigenètic semblant, en un hoste, que pel fet de ser vulnerable, emmalalteix infecciosament. Aquest serà un nou, un altre, pacient zero, transmissor de virus infectius, sense haver-se contagiat de ningú.

La psicologia de masses, mimètica, social, doncs, fa la seva ‘feina’: una decidida contribució a la vulnerabilitat amb la transmissió del pànic, de la por, de la idea de «l’enemic extern» —invisible—, que s’encomana i es dissemina —viralment—, i per tant es replica, es reprodueix i es transmet especialment entre individus suggestibles. Contribueix, també, al fet que les persones més físicament i psicològicament vulnerables, amb disfuncions cròniques, emmalalteixin agudament, autolimitadament, amb el benentès que el moment fotobiològic/fotodinàmic epigenètic estacional (insolació pobra) ho faci possible.

El factor del ‘contagi emocional, psicològic’ mimètic-social, pot originar endògenament una malaltia fotobiològica parasitària, vírica, aguda en un organisme predisposat i en certes circumstàncies fotodinàmiques, sense existir cap contagi ni transmissió de virus exogen. Comporta, doncs, l’emergència de «pacients zero» .

Cal doncs, fer-se, obligatòriament una pregunta: quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern» —invisible— fomentada pel discurs alarmista, propagat també pels mèdia, en pro del confinament necessari?

Els beneficis de la llum solar

En aquest sentit, és un veritable escàndol científic que en plena primavera, amb tota la irradiació solar creixent dia rere dia en eficiència immunoprotectora i viricida, cap «autoritat sanitària» dels sistemes de salut «pública» hagi fet en tot aquest temps el més mínim esment de la conveniència que tota la població, tant la sana, com la més vulnerable, incloent-hi els majors de 65 anys – el 18% de la població –, prengui el sol i respiri aire impregnat de llum solar tots els dies lluminosos, una bona estona al migdia.

A qui li interessa que, davant d’aquest procés fotobiològic agut epidèmic, la infecció pel SARS-CoV-2, les «autoritats sanitàries» dels sistemes de salut pública es negligeixin els beneficis indiscutibles de l’helioteràpia preventiva per a la salut individual i la salut comunitària?

És científicament del tot blasmable que al mes d’abril les «autoritats sanitàries» —seguint models matemàtics de simulació epidemiològica inadaptats a la realitat fotodinàmica de la radiació UVB solar primaveral creixent— no hagin implementat aquesta intervenció no-farmacològica tan bàsica, i sense cost, sinó que encara s’empenyin contra tota lògica en el confinament necessari i la restricció completa de mobilitat, que impedeix l’accés a platges, al camp, a parcs i jardins públics, i que, fins i tot, dissuadeix les persones d’accedir a solàriums o terrats.

El confinament evita òbviament la propagació interterritorial de nous contagis, però impedeix que més de la meitat de la població (79,5 %) es contagiï, s’infecti i s’immunitzi benignament i fàcilment, gràcies a la irradiació solar primaveral. El confinament ha impedit que la poblacióvhagi  adquirit activament la deguda  immunitat de grup per a benefici de tota la comunitat, fins i tot la més vulnerable.

La resposta de l’homeopatia

Com s’hauria d’ajudar mèdicament i específicament el 20 % de la població amb (multi)morbiditats cròniques i vulnerabilitat associada susceptible de contagiar-se i infectar-se pel nou coronavirus i descompensar-se severament? La resposta és òbvia, tractant-los fotodinàmicament, individualitzada i sanativament, és a dir, homeopàticament, a domicili, i recomanant-los higiènicament que cada dia lluminós prenguin el sol i respirin aire impregnat de fotons UVB primaverals.

A qui li interessa ocultar i silenciar a tot preu la suprema eficiència sanativa (guaridora i preventiva) individualitzada, restablidora de la salut, de l’homeopatia pura, tota simple, el mètode científic fotodinàmic més avantatjós i convenient per a tractar mèdicament les persones amb multimorbiditat crònica i vulnerabilitat associada?

El fracàs dels sistemes de salut en la seva comesa de restablir la salut als seus usuaris, òbviament, no es voldrà reconèixer. Perquè seria reconèixer el gran buit epistemològic existent en l’educació mèdica, i que condiciona negativament tot l’exercici de la medicina, és a dir, la negligència de la didàctica de la simplicitat inherent al principi de la similitud, la deu (fonament i font) del fenomen ubic i universal de l’analogia, del mètode científic, de la terapèutica real, i de la medicina entesa com a praxi que utilitza la ciència per al bé del pacient.

I, mentrestant, es perpetua —continua sense aturador— l’escandalós malbaratament d’energies i recursos en nom de la contralògica terapèutica enantiopàtica.

Arribats a aquest punt, entenem que els «estats d’alarma» decretats oficialment siguin molt més que mesures adoptades pels Estats per a «protegir els drets, la salut i la seguretat dels ciutadans, contenir la progressió de la malaltia i reforçar el sistema de salut pública […] a fi d’afrontar la situació d’emergència sanitària provocada pel coronavirus COVID-19» (sic).

Sota el pretext de «l’enemic extern» —invisible—, aquests «estats d’alarma», els Estats de tot el món s’armen i es reforcen encara més en la ‘guerra’ a la simplicitat inherent al principi sempitern de la similitud. Això és, en la ‘guerra’ a la suprema eficiència sanativa (guaridora i preventiva) de l’homeopatia pura, tota simple —‘desarmada’—, positivament revolucionària, el mètode científic fotodinàmic individualitzat sanatiu que posa totalment en qüestió la suposada beneficència, cientificitat i efectivitat preventiva i terapèutica implementada en els eufemísticament anomenats «sistemes de salut».

Tot plegat, doncs, un nou capítol de la gran estratègia capitalista biomèdica per a dissuadir els estudiants i professionals de les ciències de la salut, del primer i del tercer món —el seu futur gran mercat—, d’accedir a la coneixença de la força fotodinàmica individualitzada sanativa de la simplicitat.

En el tercer mil·lenni, aquest «decret d’alarma» contribueix decisivament a perpetuar la flagrant vulneració del dret de tota persona a l’eficiència sanativa restablidora de la salut.

Malauradament, el no reconeixement del fracàs dels sistemes de salut en llur comesa de restablir la salut a llurs usuaris perpetuarà la vulneració del dret de tota persona malalta a l’eficiència sanativa restablidora de la salut.

[Aquest article és una síntesi del report científic del doctor Joaquim Nabona intitulat «El punt negre dels sistemes de salut a la llum del SARS-CoV-2».]